Un bloc personal
Poemes que he escrit aquests darrers anys. Alguns d'ells formen part de propostes literàries, altres són capritxos. Els poemes sempre estan en constant evolució, un poema és infinit.
Núvol de les paraules amb més reincidència:
algoritme cap cel cor cos dia dos mai mar nit sense ser sol temps terra tu
Cercador de poemes:
Els darrers poemes
Les barbes del bosc devoren el camí
que recorre la família abandonada.
Els braços de la mare amansen la por,
la torxa del pare ofereix galivances.
A prop un campament de desconeguts
on la bondat ho aposta tot a la sort.
Els estels, a la distància,
com jo, que m’emmirallo, avui que estic plena.
Lluís Ribes i Portillo
“Ampla és la llum del sol,
fonda la llum de la nit.”
Providència – Màrius Sampere
Ombres
Lluna, quina cara t’agrada més:
la que ens mostres tal com ets
o la que sempre ens amagues?
Nosaltres també en tenim, i moltes,
però las que amaguem de nit
a vegades suren a la llum.
I el sol continua al seu lloc.
Lluís Ribes i Portillo
On són els nens esclafant la crueltat al meu vidre?
O aquell pare saberut que ens confon amb micos.
On és l’adolescent enfavat amb una bona fumada
i el professor que porta sempre la bragueta oberta?
La nena que dissimula i es fica la porcada al nas
mentre la seva mare espia els culs arromangats
i el seu bebè arrenca a plorar quan li regalo una ganyota.
On és la mirada del vell que parla com la del meu germà?
On són tots? Sense animals al zoo, no hi ha espectacle.
(Pan troglodytes)
Lluís Ribes i Portillo
Mai vaig creure que dos universos
en paral·lel poguessin tocar-se.
– Tan sols un cop,
que no ho sàpiga ningú.
I van caure els estels, els planetes
i les llunes. També la gravetat
que arrossegà el buit i el temps.
I de la fusió, un petit forat negre
amagat a les nostres vides.
Lluís Ribes i Portillo
A l’autobús de llarg recorregut
arribes al destí que ha jurat silenci.
Lluny del teu carnet d’identitat,
t’emmanilles amb unes gotes de perfum
per ingressar a la cel·la de l’amant.
Lluís Ribes i Portillo
