El cel verd
la mar groga
la terra blava
les ombres blanques.
El meu món.
Tag per poema: cel
Sobre el quadre de Turner
El port de Calais mulla encara la tela,
l’oli i la consciència de foscor.
Arriba la barca sobre llengües del mar d’Ulisses,
engolint sota l’escuma les vides
que s’enfonsaren com pedres.
El cel és un cos turmentat de grisos.
Trona en aquells que encara s’aferren
a la fusta surant sobre l’oblit.
En aquest abisme obres un tros de cel
perquè volin els albatros indolents
i dibuixes el darrer traç: una claror a l’horitzó.
Però en realitat, ja fa anys que res es mou a la tela.
William, per què vas pintar un altre paisatge?
Lluís Ribes i Portillo
Al pati les washingtònies s'eleven al cel…
Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:
La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.
Lluís Ribes i Portillo
Mariner
Mariner
Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.
Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.
Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?
Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.
Lluís Ribes i Portillo
lluna
Sempre han dit que només et veuria de nit
però aquest matí t’he trobat al costat,
al llit que ho encercla tos des dels principis
i que només l’alosa gosa reptar.
La llum precoç reverbera els teus vells solcs
marxes muda mentre arriba la meva presó:
mantenir-te present durant tot el dia
dintre de la meva cambra ressonant.
Només quan cau la foscor m’allibero
sota l’estol d’estornells grimpant balcons,
amb vertigen de no trobar-te enlloc.
I és, entre estels que humitegen el cel
i l’avió que mai ha deixat de volar,
que t’ensopego vessant tot el meu deler
perquè no sé pas si demà et trobaré.
