Un bloc personal
“Ampla és la llum del sol,
fonda la llum de la nit.”
Providència – Màrius Sampere
Ombres
Lluna, quina cara t’agrada més:
la que ens mostres tal com ets
o la que sempre ens amagues?
Nosaltres també en tenim, i moltes,
però las que amaguem de nit
a vegades suren a la llum.
I el sol continua al seu lloc.
Lluís Ribes i Portillo
– Com ha anat el dia?
– Bé
– Ha anat bé?
– Sí, ha anat bé
– Sí a mi també, tot bé?
– Sí
– Ah val, bona nit
– Bona nit
– Però estàs bé?
– … hem de parlar
– Què passa?
– Això no funciona
– El què?
– Lo nostre
– Vaja, també t’ho volia dir
– El què?
– Lo nostre no funciona
– Ah val
– Què fem?
– Deixar-ho estar?
– Segur que és el que volem?
– El què?
– Deixar-ho està
– No ho sé
– Vaja jo tampoc
– Ah val, doncs bona nit
– Bona nit.
Ceratina
De dia sóc una closca
que recorre la platja dura.
A un costat el mar,
a l’altre la roca
dels penya-segats.
De nit sóc la tortuga
que s’endinsa al mar.
Alliberat de la terra
em submergeixo a escriure
dels misteris enfonsats.
De dia sóc una closca
que recorre la platja dura,
esperant la nit
que el meu teclat qwerty
escrigui l’abisme.
Lluís Ribes i Portillo
El dia de feina s’ha acabat
el sol s’amaga
mentre m’espero a la parada de bus
arrossegant la nit
veig passar els vehicles a banda i banda
sota els meus peus
sense saber quins són els seus destins
travesso les fronteres
tan sols el vetust de la línia set
saltant les muntanyes
que s’apropa frec a frec la vorera
veuré tota la mar
s’atura i obre les portes
sobrevolant la terra
al trajecte de tornada a casa
per dormir al teu llit.
El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.
Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?
El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.
Lluís Ribes i Portillo
