Un bloc personal
Poemes que he escrit aquests darrers anys. Alguns d'ells formen part de propostes literàries, altres són capritxos. Els poemes sempre estan en constant evolució, un poema és infinit.
Núvol de les paraules amb més reincidència:
algoritme cap cel cor cos dia dos mai mar nit sense ser sol temps terra tu
Cercador de poemes:
Els darrers poemes
Tourism
to travel with both clocks
to the city of lust
we paddle wishing well
where we rent our souls
to whom plunks our dignity
far away the animality
tourism where we leave our wings
tourism where we ever win
our bodies swelters through tears
fines crack down on our sins
when we return to our wings
journal logs slashes by reality
but no ones impacts our destiny
future ever will be our history
tourism where we leave our wings
tourism where we ever win
Lluís Ribes i Portillo
Va de somnis
El repòs ens emmena moments diaris
dibuixats en tela confessional
a la nostra tendra escorça cerebral.
Són els coneguts somnis i tenim varis:
Aquells per exemple d’inferns sanguinaris
o que ens segresten dintre d’un cos banal
o que ens fan volar per l’espai sideral
o retrobar-nos amb éssers funeraris.
Però n’hi ha un amb una singularitat
que ens allibera del llast fix fet de plom
més enllà del repòs que aquí hem esmentat.
El seu port d’arribada és felicitat
el seu goig llibertat i és el que tothom
anomena el somni que es fa realitat.
Lluís Ribes i Portillo
Pera penjada
Pera penjada, ets claror
davant la mirada immòbil
d’aquell qui jeu al cau dels somnis
dintre cambra xafarot
mentre les parets mormolen:
la fressa de la nevera,
el xeric d’una parella,
l’esvalot d’una sirena.
Pera penjada, ets foscor
i ara la mirada ja orba
tanca tota coneixença
que durant el dia ofega.
Lluís Ribes i Portillo
L’escala
Graons de tardor
pom carceller de sentits,
puges cap amunt.
Lluís Ribes i Portillo
Navegues per cova del teu bassol
i mentre el rellotge es buida d’arena
cada cop s’enfonsa més la carena
per sota l’aigua d’aquest cantussol.
La son cau i t’enlaires com mussol
somiant amb la mulata sirena
de mirada marbre i de cuir morena
per endur-te-la més enllà del tossol.
Embruixat de sa cua d’escarlata
seduït copses el cos d’adamita
tot gustant el seu bes de xocolata.
Però com gotes a l’estalagmita
el somni romp sobre la calç i esclata
vessant d’aquell que tu ets: un eremita.
Lluís Ribes i Portillo
