El dia de feina s’ha acabat
el sol s’amaga
mentre m’espero a la parada de bus
arrossegant la nit
veig passar els vehicles a banda i banda
sota els meus peus
sense saber quins són els seus destins
travesso les fronteres
tan sols el vetust de la línia set
saltant les muntanyes
que s’apropa frec a frec la vorera
veuré tota la mar
s’atura i obre les portes
sobrevolant la terra
al trajecte de tornada a casa
per dormir al teu llit.
Poemes
Poemes que he escrit aquests darrers anys. Alguns d'ells formen part de propostes literàries, altres són capritxos. Els poemes sempre estan en constant evolució, un poema és infinit.
Núvol de les paraules amb més reincidència:
algoritme cap cel cor cos dia dos mai mar nit sense ser sol temps terra tu
Cercador de poemes:
Els darrers poemes
Al pati les washingtònies s'eleven al cel…
Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:
La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.
Lluís Ribes i Portillo
El poema més bonic del món
El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.
Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?
El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.
Lluís Ribes i Portillo
Com enrogeix la dolça poma
Com enrogeix la dolça poma a l’alta branca,
a dalt de tot de la més alta de les branques;
van descuidar-se-la els que feien la collita
no, que no era per descuit, era que no
aconseguien arribar-hi…
Safo de Lesbos
Tan sols tu, darrer jornaler,
que no tens cap mena de pressa,
la vas fer caure del pomer
podrint-la bé a sobre la terra
i fent que els joiosos sements
penetrin la foscor incerta.
Al cap i a la fi, ets el temps,
i ja pots treure’t el barret
fins al proper mes de novembre.
Lluís Ribes i Portillo
A sota la dutxa
A sota la dutxa
no diferencio
les gotes de l’aigua
de les meves llàgrimes.
Però tant se val,
pel mateix desguàs
marxen totes elles.
