Un bloc personal
Poemes que he escrit aquests darrers anys. Alguns d'ells formen part de propostes literàries, altres són capritxos. Els poemes sempre estan en constant evolució, un poema és infinit.
Núvol de les paraules amb més reincidència:
algoritme cap cel cor cos dia dos mai mar nit sense ser sol temps terra tu
Cercador de poemes:
Els darrers poemes
Al penja-robes
el barret de feltre
descansa,
el mocador groc
reposa,
i l’abric, de negra pell,
s’esbat.
A l’hora de recollir,
el barret de feltre
escalfa,
el mocador groc
embolca,
i l’abric, de negra pell,
resguarda.
Al passadís, finestres de vidre,
i sota l’esguard de la washingtònia
el barret de feltre
ennobleix,
el mocador groc
referma,
i l’abric, de negra pell,
enlluerna.
Lluís Ribes i Portillo
Si volguessis a l’amor dir-li adéu
com li vas dir hola, amic Marcel,
jo li voldria dir adéu a la vida
com quan vaig saludar-la el primer dia:
Amb un darrer crit seguit d’un tall net,
al cordó de l’ànima,
alliberant-me del meu antic món
i sota una nova llum del record
ésser lleuger a les cambres d’amor
i no dir mai més la paraula adéu.
Mariner
Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.
Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.
Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?
Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.
Lluís Ribes i Portillo
El tren
la locomotora
el vagó
el passadís
el seient
m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.
Lluís Ribes i Portillo
Taula de fusta
El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.
El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.
La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.
Lluís Ribes i Portillo
