Un bloc personal
Violència masclista
S’ignora com la llum ambre
orfandat dintre el semàfor
la recambra del projectil perdut.
S’executa com fa el lladre
de guant blanc, tot impol·lut
que roba diamant sense alçar l’urna.
S’esventa com el narcòtic
viatger silenciós
clandestí a prop de les nostres corbates.
La raó no entra a l’home irraonable;
després de l’ambre arriba sempre el roig.
Lluís Ribes i Portillo
Dalla
M’has dut gelor
llevant darrera fulla.
Avui recordo
l’oblit de la jaqueta
al pati de l’escola.
Vespres sense parents
viaducte amb mirades
els amants erigeixen,
retrobament de llavis
com fidels camarades,
fins a l’alba.
Les mitgeres emparen
aparellada física,
constant centrifugat
desvesteix la mentida
cosint l’únic abric,
fins a l’alba.
Cremen les realitats
sobre l’avinentesa
mancada de tornada,
atapeïda de pler.
Silencis en estèreo,
fins a l’alba.
Claror bugadera
romp l’abric de calor.
Pel desguàs plouen cendres
i col·lapsen els ponts
damunt trista metròpolis.
És l’alba.
T’abraço com el poema,
del primer al darrer vers.
Et beso com la rima,
colpeig a cada tònica.
T’endinso com la imatge,
papallona de sentits.
La vida:
passió fins al buit.
