Cada dia que no m’escrius la gravetat de l’algoritme t’empeny al fons la teranyina. Les albades no escalfen. Tan sols puc enviar-te un missatge perquè tornis a la primera posició.
I l’aranya diu: Hola, enrecorda’t de recollir els nens a les sis.
Encara no sé si la prudència és a qui vaig convertir en la por o per contra la por en la prudència. No tinc idea a quin joc de màgia jugava, tan sols sentia els reis i les reines que s’escartejaven, però la carta no apareixia.
Potser mai vaig ser il·lusionista, o faltaven naips a la baralla com el dos de cors que relliscà en aquells llavis del primer dia.
Va ser una nit. Anem-nos a morir, va dir la mare. M’agafava fortament la mà. Jo la seguia dòcil, ben unit a l’amor i el ventre que em guiaven a tornar a néixer del dolor de dona.
Caminàrem a l’atzar del vent cap a la pedrera sinistra, pels camps preliminars del suïcidi, i ens exhortava a fer-ho l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort. A poc a poc la mà va amorosir-se i no hi tenia ungles ni suor. Va deturar-se, i en un lloc estrany, on la mort no hi era ni hi seria, va besar-me el front; va demanar: perdona’m, i desfent el camí de les estrelles tornàrem cap a casa.
No diré mai, no diré mai l’amor, perquè l’amor no pot ser dit. No intentaré –no gosaré– l’amor, perquè del tot no pot ser assumit. Potser, qui sap si per l’areny dels anys m’acostaré silenciós al riu on pesca absort l’home que no somriu, capblanc, mirant com llisca, sense afanys, la vida i sent el cant d’un negre ocell. Potser d’amor li parlaré a ell.
Fer arribar la vida digital a la gent és la meva dedicació, la fotografia allò amb el que més m'agrada expressar-me i de la poesia un constant aprenentatge.
Aquesta web va començar el 2005 i recull aquestes inquietuds i d'altres que he volgut compartir.