Un bloc personal
Violència masclista
S’ignora com la llum ambre
orfandat dintre el semàfor
la recambra del projectil perdut.
S’executa com fa el lladre
de guant blanc, tot impol·lut
que roba diamant sense alçar l’urna.
S’esventa com el narcòtic
viatger silenciós
clandestí a prop de les nostres corbates.
La raó no entra a l’home irraonable;
després de l’ambre arriba sempre el roig.
Lluís Ribes i Portillo
Sortit del cau matern vas
enlluernar pell tangible
física fotosensible
constant cuirassa al meu pas.
Pigues i taques al ras
sots del cranc de negra closca
amb qui ara fumeges llosca,
fiords de la melangia.
Ombra de la nit, quin dia
deixaràs la cambra fosca?
Dalla
M’has dut gelor
llevant darrera fulla.
Avui recordo
l’oblit de la jaqueta
al pati de l’escola.
Entre parades
Fantasma elèctric pren metàl·lic cos
singlant pels cables sense fi de coure
irromp motors, servents humils, per moure
el tren damunt el ferro fred lliscós.
S’agita al seu trajecte sinuós
comunicant parades per on cloure
ànimes fosques, grises, per concloure
desplaçament de física veloç.
Porta tancada. El trànsit és fugaç.
El viatger amb dades connectades
inhibidor humà més que eficaç!
Però creuant galvàniques mirades,
enamorats transformen desenllaç:
el magma trenca trens entre parades.
Vespres sense parents
viaducte amb mirades
els amants erigeixen,
retrobament de llavis
com fidels camarades,
fins a l’alba.
Les mitgeres emparen
aparellada física,
constant centrifugat
desvesteix la mentida
cosint l’únic abric,
fins a l’alba.
Cremen les realitats
sobre l’avinentesa
mancada de tornada,
atapeïda de pler.
Silencis en estèreo,
fins a l’alba.
Claror bugadera
romp l’abric de calor.
Pel desguàs plouen cendres
i col·lapsen els ponts
damunt trista metròpolis.
És l’alba.
