Un bloc personal
Encara no sé si la prudència
és a qui vaig convertir en la por
o per contra la por en la prudència.
No tinc idea a quin joc de màgia
jugava, tan sols sentia els reis
i les reines que s’escartejaven,
però la carta no apareixia.
Potser mai vaig ser il·lusionista,
o faltaven naips a la baralla
com el dos de cors que relliscà
en aquells llavis del primer dia.
Lluís Ribes i Portillo
Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.
Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.
No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré –no gosaré– l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.
Aquesta quietud després del vendaval:
El calze i les espines.
Aquesta claredat immòbil de les aigües:
El molinet de la paraula:
La rotació de l’estel que s’aflama:
La perla del lotus.
Aquest silenci de febrer
quan l’ocell retorna al cau de la llavor dormida:
La cendra dels nombres.
El trànsit a la plenitud serena.
M’han posat a dormir al saló,
ahir teníem visita:
pel meu sant va venir molta gent,
i la tia Fanny va regalar-me
una capsa vermella de caramels
on podré guardar la meva gran col·lecció d’erugues.
Em desperto —cap a les set del matí— i veig
les culleres de plata, els gots de vi,
tot de cadires al voltant de la taula.
O potser somio? Els convidats encara hi són,
i els miro des d’una llunyania
on ja són morts, i jo també
tinc un altre nom, però no puc dir-lo.
Xènia Dyakonova, del llibre Dos Viatges
