Feia una migdiada ardent, jo jeia immòbil, amb plom al pit, en una vall del Daguestan; la profunda ferida encara fumejava, la sang se m'escolava, degotant. Jeia tot sol damunt la sorra de la vall; m'envoltava el rocam, entre pendissos torts, el sol cremava els cims, a mi també em cremava i jo, però, dormia el son dels morts. En aquest son, veia que, ple de lluminària, al meu país, al vespre, feien un festí; joves donzelles, amb garlandes als cabells, alegres conversaven sobre mi. Però una d'elles no parlava alegrament i, pensarosa, no es ficava en la conversa; qui sap per quin motiu, la seva ànima jove en un somni molt trist estava immersa. En aquest somni, veia un cos que coneixia jaient tot sol en una vall del Daguestan; una ferida al pit, negrosa, fumejava i un doll de sang s'anava refredant.
Poema Somni, de Mikhaïl Lérmontov en traducció d’Arnau Barios
