Taci. Su le soglie
del bosco non odo
parole che dici
umane; ma odo
parole più nuove
che parlano gocciole e foglie
lontane.
Ascolta. Piove
[…]
Gabriel D’Annunzio
poesia
La llista del xat
Cada dia que no m’escrius
la gravetat de l’algoritme
t’empeny al fons la teranyina.
Les albades no escalfen.
Tan sols puc enviar-te un missatge
perquè tornis a la primera posició.
I l’aranya diu:
Hola, enrecorda’t de recollir els nens a les sis.
Lluís Ribes i Portillo
Maldestre
Encara no sé si la prudència
és a qui vaig convertir en la por
o per contra la por en la prudència.
No tinc idea a quin joc de màgia
jugava, tan sols sentia els reis
i les reines que s’escartejaven,
però la carta no apareixia.
Potser mai vaig ser il·lusionista,
o faltaven naips a la baralla
com el dos de cors que relliscà
en aquells llavis del primer dia.
Lluís Ribes i Portillo
Va ser una nit
Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.
Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.
Cançó d’amor
No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré –no gosaré– l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.
