No raja
Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.
Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.
La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.
L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.