No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré –no gosaré– l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.
poesia
Aquesta quietud
Aquesta quietud després del vendaval:
El calze i les espines.
Aquesta claredat immòbil de les aigües:
El molinet de la paraula:
La rotació de l’estel que s’aflama:
La perla del lotus.
Aquest silenci de febrer
quan l’ocell retorna al cau de la llavor dormida:
La cendra dels nombres.
El trànsit a la plenitud serena.
Fotografia ressuscitada
M’han posat a dormir al saló,
ahir teníem visita:
pel meu sant va venir molta gent,
i la tia Fanny va regalar-me
una capsa vermella de caramels
on podré guardar la meva gran col·lecció d’erugues.
Em desperto —cap a les set del matí— i veig
les culleres de plata, els gots de vi,
tot de cadires al voltant de la taula.
O potser somio? Els convidats encara hi són,
i els miro des d’una llunyania
on ja són morts, i jo també
tinc un altre nom, però no puc dir-lo.
Xènia Dyakonova, del llibre Dos Viatges
Morir
Morir: potser només
perdre forma i contorns,
desfer-se,
ser xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.
Aviones de Papel
Es posible doblar
Una hoja de papel
Con esmero
En los puntos indicados
Doblar desdoblar
Volver a doblar
Repetir el pliegue
Varias veces
Hasta alcanzar
La forma deseada
Exhalar aire tibio
Sobre la punta
Finalmente lanzar
Lejos de uno
O sobre un arbusto
Y esperar que vuele
Pero el método
Verdaderamente noble
Es doblar el viento
En los puntos indicados
Doblar desdoblar
Volver a doblar
Lanzar contra
Una hoja de papel
Y no esperar nada