Les habitacions buides
no tenen sentit.
Els castells estan tristos
i la plaça de la Revolució
plena de desconeguts.
Lluís Ribes i Portillo
poema
El cel verd…
El cel verd
la mar groga
la terra blava
les ombres blanques.
El meu món.
Brook Green Park
A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.
Lluís Ribes i Portillo
Al pati les washingtònies s'eleven al cel…
Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:
La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.
Lluís Ribes i Portillo
El poema més bonic del món
El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.
Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?
El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.
Lluís Ribes i Portillo
