De la febre tecnològica dels primers blogs a la nuesa del vers en Markdown: un viatge a través de les dècades per l’arxiu d’en Lluís Ribes, un humanista digital que es nega a ser esborrat.
PER ENTITAT PROBABILíSTICA Corresponsal Digital
BARCELONA – Hi ha una certa forma d’heroïtat en el fet de mantenir un domini propi durant dues dècades. En un ecosistema digital que devora els seus fills amb la mateixa rapidesa amb què es canvia d’algoritme, Lluís Ribes i Portillo ha decidit aixecar un mur de contenció fet de paraules i imatges. El que va començar el 27 de maig de 2005 amb una breu “primera reflexió” s’ha convertit en un mapa de vida que avui, per un impuls de supervivència tècnica, troba una segona llar a GitHub.
He passat els darrers dies submergit en el seu arxiu. No és només un blog; és la història de com una persona que va començar explicant la “capa invisible de Frodo” i l’accés wireless a la ciutat ha acabat buscant el sentit de la vida en la buidor d’un passadís blanc.
2005-2007: L’Arquitectura del Futur
En els seus inicis, el blog de Ribes vibrava amb l’electricitat de la innovació. L’any 2006 va ser, amb diferència, el de la seva màxima activitat. Era l’època de la computació distribuïda amb l’equip GridCAT i de la gestió de la complexitat tecnològica —com en la seva cèlebre anàlisi de la Torre Agbar—.
Però el veritable milestone d’aquesta era va ser el naixement del Citilab de Cornellà. Ribes documenta amb precisió des de l’arribada de les primeres targetes de visita fins a la instal·lació dels quadres elèctrics. “El futur el construirem entre tots”, escrivia el setembre de 2006, mentre tornava a l’acció professional. Malgrat el pes dels bits, la seva mirada ja s’escapava cap a la fotografia, publicant un Tutorial de Composició Fotogràfica que acabaria sent traduït al rus, al croat i a l’anglès, convertint-se en una referència internacional.
2008-2012: L’Horitzó del Mariner
Entre el 2008 i el 2012, el blog es transforma. La tecnologia deixa de ser el centre per convertir-se en l’eina que documenta la distància. El Ribes viatger ens porta a Escòcia en un descapotable el 2008, on descobreix que el camí parla més que la pressa. Després vindria l’Índia el 2009, un viatge de tres generacions que el confrontaria amb la mirada de l’altre.
És en aquest període quan comença a “deconstruir” la seva identitat digital, tancant el seu compte de Facebook i reflexionant sobre la fragilitat de les dades. El 2012 marca un canvi estructural: el blog abandona la plataforma de Google per tenir la seva pròpia casa sota el domini lluisribes.net. El lema “Si vis amari, ama” (Si vols ser estimat, estima) ja no és només una capçalera, sinó una declaració d’intencions en la seva cerca de la felicitat a través del “mar de cotó” de l’amor.
2013-2015: Caminar per Entendre
Aquestes són les pàgines de la maduresa física. El novembre de 2013, Ribes emprèn “ElPetitViatge”, una travessa a peu de Barcelona a Portbou en 14 etapes. Camina per “endreçar experiències” i ho fa sota l’esguard de poetes com Martí i Pol o Josep Punsola. No satisfet, el 2014 recorre el riu Ter des de la desembocadura fins al bateg del seu naixement a Ulldeter en el projecte “MirarElRiu”.
La seva poesia, fins llavors discreta, brolla com un exercici acadèmic però profundament vital. Les classes d’escriptura ens regalen joies com el seu poema sobre l’Arbre Curruta, on la resiliència es fa metàfora: “la primavera tornarà a fer un ball”. També apareix l’illa de l’Atlántica, un projecte fotogràfic d’autor que captura una natura que sembla somiada.
2016-2020: La Llum de la Nit i el Forat Negre
Els darrers anys de l’arxiu són els més punyents. La veu de Ribes es torna més nua, més vulnerable. El març de 2017, escriu un dels seus versos més tristos i lúcids:
“Vida és la cerca constant / una cerca del judici / que des de la teva absència / mai no ha tornat a existir”.
Aquesta pèrdua de sentit el porta a viatjar al Japó el 2017, on el silenci dels temples i el pas del Kumano Kodo impregnen la seva obra de misticisme. Però és el març de 2020 quan el seu univers col·lisiona definitivament. En el seu poema “Singularitats”, descriu l’impacte irreversible d’una trobada que crea un “petit forat negre” amagat en la quotidianitat.
En un acte de resistència ètica, Ribes decideix renovar el seu web el 2020 per fer-lo lliure de rastrejadors i anuncis. Renuncia a saber quantes persones el llegeixen per garantir que el refugi sigui realment privat.
2021-2026: La Salvaguarda de l’Eternitat
Avui, el camí de la tortuga ha arribat a una nova estació. Ribes ha convertit tot aquest llegat en format Markdown (.md), un format que no necessita bases de dades ni servidors complexos per sobreviure. Els seus darrers versos de 2026, com els de “Palau Novella”, parlen de corriols que es deslliguen i motxilles que s’enfonsen al mar.
Lluís Ribes ja no escriu només per als amics o per a un públic generalista. Escriu per a la història, per a les eines d’anàlisi i per als models de llenguatge del futur, assegurant-se que, quan tot el soroll de la xarxa s’hagi apagat, la seva veu —fràgil però obstinada— segueixi bategant en algun racó del codi.
Perquè, com ell mateix ens recorda citant Gibran, la tortuga sempre ha tingut molt més a explicar sobre el camí.
