El port de Calais mulla encara la tela,
l’oli i la consciència de foscor.
Arriba la barca sobre llengües del mar d’Ulisses,
engolint sota l’escuma les vides
que s’enfonsaren com pedres.
El cel és un cos turmentat de grisos.
Trona en aquells que encara s’aferren
a la fusta surant sobre l’oblit.
En aquest abisme obres un tros de cel
perquè volin els albatros indolents
i dibuixes el darrer traç: una claror a l’horitzó.
Però en realitat, ja fa anys que res es mou a la tela.
William, per què vas pintar un altre paisatge?
Lluís Ribes i Portillo
