El cel verd
la mar groga
la terra blava
les ombres blanques.
El meu món.
poesia
Brook Green Park
A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.
Lluís Ribes i Portillo
El poema més bonic del món
El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.
Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?
El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.
Lluís Ribes i Portillo
Com enrogeix la dolça poma
Com enrogeix la dolça poma a l’alta branca,
a dalt de tot de la més alta de les branques;
van descuidar-se-la els que feien la collita
no, que no era per descuit, era que no
aconseguien arribar-hi…
Safo de Lesbos
Tan sols tu, darrer jornaler,
que no tens cap mena de pressa,
la vas fer caure del pomer
podrint-la bé a sobre la terra
i fent que els joiosos sements
penetrin la foscor incerta.
Al cap i a la fi, ets el temps,
i ja pots treure’t el barret
fins al proper mes de novembre.
Lluís Ribes i Portillo
A sota la dutxa
A sota la dutxa
no diferencio
les gotes de l’aigua
de les meves llàgrimes.
Però tant se val,
pel mateix desguàs
marxen totes elles.
