Un bloc personal
Sempre em
pregunten
per què.
De jove
el dit no
parava.
Vaig canviar
el dit per
l’ull gris
i només
el silenci
brotxava.
Quan ara ull
i cor són un
hi torno
mira per on
sense el cor
no podria
i quan
el meu pols
bategui l’aire
ai!, el perquè
potser hauré
respost.
entre castanyes
i boniatos;
poema.
Sóc ànima grisa
que recorro
platja llarga
a un costat infinit,
a l’altre
infranquejable penya-segat
les darreres petjades veuré,
abans que l’ona se m’emporti
mar endins.
Tierra que habitamos
corazón dañado.
Ola y nube resguardan
horizontes marchitados.
Lluís Ribes i Portillo
L’Esperança
Camino pel teu costat
i només veig nostàlgia al fons
del teu ésser fosc.
Reflecteixes constantment, somnis d’allò que mai seràs
no pots ser transparent
però pots deixar
de ser bassa
i tornar a
ser riu.
Lluís Ribes i Portillo
