Un bloc personal
Violència masclista
S’ignora com la llum ambre
orfandat dintre el semàfor
la recambra del projectil perdut.
S’executa com fa el lladre
de guant blanc, tot impol·lut
que roba diamant sense alçar l’urna.
S’esventa com el narcòtic
viatger silenciós
clandestí a prop de les nostres corbates.
La raó no entra a l’home irraonable;
després de l’ambre arriba sempre el roig.
Lluís Ribes i Portillo
A taula
El fons; immutable, etern, universal.
La forma; variable, efímera, personal.
Ja és hora que deixis de xarrupar
a taula vi blanc amb el bacallà.
L’arbre de Nadal
La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.
El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!
Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.
Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or tornen
a l’arbre de Nadal.
Tomàs Garcés
Oh, caral·luma que florejarà
sobre tremors d’afermadora ensuma
la primavera que s’enfonsarà
a l’ombra balma on la vida s’esfuma.
Vil buida-sacs, per quan faràs singlar
lluny les llavors dels gorgs pels rius d’escuma?
Terra promesa! planell sense dol
a l’horitzó amagatall de l’atol.
Però no hi ha acollença a la terra nova
tan sols deshonres com grans al desert
oblit origen de fonoll i bova.
Llavor forana jeus al descobert
deler de nit dintre la humida alcova:
plantar principi sota fang incert.
Flor caral·luma creixenera al sol
que a l´horitzó portaràs el consol.
Lluís Ribes i Portillo
