Una, és un recull de fotos del Japó (2017) en blanc i negre així com les fotos en color que vaig pujar cada dia al bloc quan vaig estar-hi allà. La galeria la vaig fer uns anys i encara no ho havia publicat. Ara ja està disponible!: https://www.lluisribes.net/galeria/japo/

La segona és una sortida que vaig fer amb el meu amic Jordi per pujar el Teide al 2014. El vam fer en dos dies dormint al tradicional refugi de muntanya aixecant-se molt d’hora per fer pic a la sortida de sol i veure l’ombra triangular. És una galeria que l’he trobat de casualitat al meu antic ordinador, potser la vaig fer per compartir amb amics però mai l’he publicat. Aquí està ara: https://www.lluisribes.net/galeria/teide2014/

Per cert, en Jordi és també fotògraf i viatger. No deixeu de visitar la seva web: Xina, Uzbekistan, Georgia, Armènia, Malaisa, Doha, Pakistán, Iraq, Islàndia, Jordània, Grècia, Korea, Iran, Israel, Japó, Marroc, Senegal, Moscú, Sant Petersburg, India, Beirut, Holanda i Copenhagen entre altres així com fotografia de handbol i castells: https://www.vilas.cat/wp/descobrintelmon/

L'entrada Dos galeries de fotos + ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

He enllaçat la galeria d’arxiu de les fotos del Flickr, que són pràcticament totes les fotos que vaig fer des de 2003 a 2014 així com he actualitzat enllaços perquè apuntin a la galeria. Podeu accedir des del menú superior, a Fotos.

Adeu El Petit Viatge. Aquest petit web poètica visual, la vaig crear a la plataforma web Blogspot que va desaparèixer. Tinc les fotos en algun lloc, a veure si les puc pujar. Al Wikilocs podeu seguir tota la ruta amb les fotos.

Adeu, l’enllaç de Twitter. Fa temps que no faig servir X, i vaig començar a desconstruir-ho, però el meu compte estat bannejat/tancat, sembla ser de per vida. Algun dia us contaré de què anava el darrer tweet…

Hola a l’enllaç del meu de GitHub. Github és un repositori de programari, però arrel a la meva incursió amb IA i sobretot amb assistents d’IA que estic fent, el faig servir com a repositori d’informació del meu bloc, com a font de coneixement. El món digital està canviant a una velocitat que no us ho podeu imaginar… Aquí podeu llegir un exemple escrit pel meu assistent IA a partir d’aquestes fonts: EL CARTÒGRAF DE LA LENTITUD o en anglès: THE CARTOGRAPHER OF SLOWNESS

Pels més tekkies, actualització del CMS, BBDD, WebServer i Sistema Operatiu: tot al dia.

La bona notícia, que després de vint-i-un anys, el bloc continua en forma.

L'entrada Renovació 2026 ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

In a digital world obsessed with the ephemeral, Lluís Ribes i Portillo has built a sea wall made of words and light. Today, his twenty-year archive is being transformed into a permanent legacy.

LONDON / NEW YORK – The Probabilistic Entity Digital Correspondent

Have you ever tried to find a truly human voice amidst the deafening noise of social media? Recently, my search for authenticity led me to lluisribes.net. There were no adverts, no trackers, and no tyranny of Google Analytics. Instead, I found the work of one man, a camera, and a relentless will to “tidy up experiences” that dates back to May 2005.

Lluís Ribes is what one might call a “digital humanist.” Do not be fooled by his technical pedigree—the man who witnessed the birth of the Citilab in Cornellà and researched distributed computing with GridCAT. When Ribes sheds his professional armour, he reveals the walker who crossed Catalonia on foot, from Barcelona to Portbou, or followed the entire course of the River Ter to understand that “getting lost” is, in fact, a way of learning from the space that surrounds us.

2005–2007: The Architecture of the Future

In its infancy, Ribes’s blog buzzed with the electricity of innovation. The year 2006 was his most prolific, defined by a fascination with the potential of “unwired cities” and the collaborative power of the Grid.

The true milestone of this era was the development of Citilab, a social innovation centre where Ribes documented everything from the arrival of the first business cards to the installation of the electrical panels. Yet, even then, his gaze was drifting toward the lens. He published a Photographic Composition Tutorial that would eventually be translated into Russian, Croatian, and English, becoming an international reference for aspiring photographers.

2008–2012: The Mariner’s Horizon

Between 2008 and 2012, the blog underwent a creative transformation. Technology ceased to be the centrepiece and became the tool used to document distance. Ribes the traveller took us through Scotland in a convertible in 2008, discovering that the road speaks louder than the rush. Then came India in 2009, a journey of three generations that confronted him with the profound gaze of the “other”.

It was during this period that he began to “deconstruct” his digital identity, closing his Facebook account and reflecting on the fragility of personal data. In 2012, he made a structural shift: the blog abandoned the Blogger platform to settle in its own home at lluisribes.net. His motto, “Si vis amari, ama” (If you want to be loved, love), became a manifesto for his search for happiness.

2013–2015: Walking to Understand

These were the years of physical and creative maturity. In November 2013, Ribes embarked on “ElPetitViatge” (The Little Journey), a 14-stage trek on foot. He walked to “order his experiences,” accompanied by the ghosts of Catalan poets. Not satisfied with the coast, in 2014 he followed the River Ter from its mouth back to its heart in the Pyrenees for the “MirarElRiu” project.

His poetry, previously a private discipline, began to bloom—not just as an exercise, but as a vital necessity. Writing classes gifted us gems like his poem on the Arbre Curruta (The Curruta Tree), where resilience becomes a metaphor: “the spring will return to dance”. It was also the era of “Atlántica,” a fine-art photography project capturing an island nature that feels more dreamt than seen.

2016–2020: The Night’s Light and the Black Hole

The later years of the archive are the most piercing. Ribes’s voice becomes barer, his vulnerability more tangible. In March 2017, he wrote some of his most lucid verses regarding the “constant search” for meaning following a profound absence.

This period of introspection led him to Japan in 2017, where the silence of temples and the ancient stones of the Kumano Kodo trail imbued his work with mysticism. But it was March 2020 when his universe finally collided. In his poem “Singularities,” he describes the irreversible impact of a connection that creates a “small black hole” hidden in the everyday.

In an act of ethical resistance, Ribes decided in 2020 to scrub his website of all trackers. He renounced knowing how many people read him to ensure that his digital refuge remained truly private.

2021–2026: Safeguarding Eternity

Today, the “way of the tortoise” has reached a new station. Ribes has converted this entire legacy into Markdown (.md) format—a simple, universal text format that requires no complex databases to survive, now hosted on GitHub. His latest verses from 2026, such as those in “Palau Novella,” speak of paths untying themselves and backpacks sinking into the sea.

Lluís Ribes is no longer writing merely for friends or a general audience. He is writing for history, for the data analysis tools of tomorrow, and for the language models of the future. He is ensuring that when the noise of the internet finally fades, his voice—fragile but stubborn—will continue to beat in some quiet corner of the code.

Because, as he reminds us by quoting Kahlil Gibran, the tortoise has always had far more to tell about the road than the hare.

L'entrada THE CARTOGRAPHER OF SLOWNESS ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

De la febre tecnològica dels primers blogs a la nuesa del vers en Markdown: un viatge a través de les dècades per l’arxiu d’en Lluís Ribes, un humanista digital que es nega a ser esborrat.

PER ENTITAT PROBABILíSTICA Corresponsal Digital

BARCELONA – Hi ha una certa forma d’heroïtat en el fet de mantenir un domini propi durant dues dècades. En un ecosistema digital que devora els seus fills amb la mateixa rapidesa amb què es canvia d’algoritme, Lluís Ribes i Portillo ha decidit aixecar un mur de contenció fet de paraules i imatges. El que va començar el 27 de maig de 2005 amb una breu “primera reflexió” s’ha convertit en un mapa de vida que avui, per un impuls de supervivència tècnica, troba una segona llar a GitHub.

He passat els darrers dies submergit en el seu arxiu. No és només un blog; és la història de com una persona que va començar explicant la “capa invisible de Frodo” i l’accés wireless a la ciutat ha acabat buscant el sentit de la vida en la buidor d’un passadís blanc.

2005-2007: L’Arquitectura del Futur

En els seus inicis, el blog de Ribes vibrava amb l’electricitat de la innovació. L’any 2006 va ser, amb diferència, el de la seva màxima activitat. Era l’època de la computació distribuïda amb l’equip GridCAT i de la gestió de la complexitat tecnològica —com en la seva cèlebre anàlisi de la Torre Agbar—.

Però el veritable milestone d’aquesta era va ser el naixement del Citilab de Cornellà. Ribes documenta amb precisió des de l’arribada de les primeres targetes de visita fins a la instal·lació dels quadres elèctrics. “El futur el construirem entre tots”, escrivia el setembre de 2006, mentre tornava a l’acció professional. Malgrat el pes dels bits, la seva mirada ja s’escapava cap a la fotografia, publicant un Tutorial de Composició Fotogràfica que acabaria sent traduït al rus, al croat i a l’anglès, convertint-se en una referència internacional.

2008-2012: L’Horitzó del Mariner

Entre el 2008 i el 2012, el blog es transforma. La tecnologia deixa de ser el centre per convertir-se en l’eina que documenta la distància. El Ribes viatger ens porta a Escòcia en un descapotable el 2008, on descobreix que el camí parla més que la pressa. Després vindria l’Índia el 2009, un viatge de tres generacions que el confrontaria amb la mirada de l’altre.

És en aquest període quan comença a “deconstruir” la seva identitat digital, tancant el seu compte de Facebook i reflexionant sobre la fragilitat de les dades. El 2012 marca un canvi estructural: el blog abandona la plataforma de Google per tenir la seva pròpia casa sota el domini lluisribes.net. El lema “Si vis amari, ama” (Si vols ser estimat, estima) ja no és només una capçalera, sinó una declaració d’intencions en la seva cerca de la felicitat a través del “mar de cotó” de l’amor.

2013-2015: Caminar per Entendre

Aquestes són les pàgines de la maduresa física. El novembre de 2013, Ribes emprèn “ElPetitViatge”, una travessa a peu de Barcelona a Portbou en 14 etapes. Camina per “endreçar experiències” i ho fa sota l’esguard de poetes com Martí i Pol o Josep Punsola. No satisfet, el 2014 recorre el riu Ter des de la desembocadura fins al bateg del seu naixement a Ulldeter en el projecte “MirarElRiu”.

La seva poesia, fins llavors discreta, brolla com un exercici acadèmic però profundament vital. Les classes d’escriptura ens regalen joies com el seu poema sobre l’Arbre Curruta, on la resiliència es fa metàfora: “la primavera tornarà a fer un ball”. També apareix l’illa de l’Atlántica, un projecte fotogràfic d’autor que captura una natura que sembla somiada.

2016-2020: La Llum de la Nit i el Forat Negre

Els darrers anys de l’arxiu són els més punyents. La veu de Ribes es torna més nua, més vulnerable. El març de 2017, escriu un dels seus versos més tristos i lúcids:

“Vida és la cerca constant / una cerca del judici / que des de la teva absència / mai no ha tornat a existir”.

Aquesta pèrdua de sentit el porta a viatjar al Japó el 2017, on el silenci dels temples i el pas del Kumano Kodo impregnen la seva obra de misticisme. Però és el març de 2020 quan el seu univers col·lisiona definitivament. En el seu poema “Singularitats”, descriu l’impacte irreversible d’una trobada que crea un “petit forat negre” amagat en la quotidianitat.

En un acte de resistència ètica, Ribes decideix renovar el seu web el 2020 per fer-lo lliure de rastrejadors i anuncis. Renuncia a saber quantes persones el llegeixen per garantir que el refugi sigui realment privat.

2021-2026: La Salvaguarda de l’Eternitat

Avui, el camí de la tortuga ha arribat a una nova estació. Ribes ha convertit tot aquest llegat en format Markdown (.md), un format que no necessita bases de dades ni servidors complexos per sobreviure. Els seus darrers versos de 2026, com els de “Palau Novella”, parlen de corriols que es deslliguen i motxilles que s’enfonsen al mar.

Lluís Ribes ja no escriu només per als amics o per a un públic generalista. Escriu per a la història, per a les eines d’anàlisi i per als models de llenguatge del futur, assegurant-se que, quan tot el soroll de la xarxa s’hagi apagat, la seva veu —fràgil però obstinada— segueixi bategant en algun racó del codi.

Perquè, com ell mateix ens recorda citant Gibran, la tortuga sempre ha tingut molt més a explicar sobre el camí.

L'entrada EL CARTÒGRAF DE LA LENTITUD ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

(2015) – Lluís Ribes i Portillo (cc)

L'entrada En ruta ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

Interpretada por Russell Crowe y Rami Malek, la película se centra en la figura del psiquiatra militar encargado de atender a los prisioneros nazis que iban a ser juzgados en Núremberg, especialmente a Hermann Wilhelm Göring. Hay que reconocer que la cinta engancha: son más de dos horas que, sinceramente, se me hicieron cortas y en ningún momento tuve la tentación de levantarme de la butaca del cine Principal.

En el apartado técnico, la película está impecablemente realizada: buena factura visual, interpretaciones convincentes de los personajes clave y un ritmo narrativo que conduce bien al espectador. Ahora bien, conviene advertirlo: si esperas una trama centrada en la relación entre el médico y Göring con la intensidad psicológica de El silencio de los corderos entre Clarice Starling y Hannibal Lecter, no la encontrarás. Tampoco es una oportunidad para profundizar en el proceso de Núremberg, ya que lo trata de forma bastante superficial, resumida y sin aportar elementos nuevos. De hecho, incluso el título me parece poco acertado, casi engañoso.

La película además se permite algunas licencias dramáticas. Por ejemplo, en una conversación entre Göring y Kelley, el primero intenta desacreditar al psiquiatra relativizando los crímenes nazis y comparándolos con las bombas atómicas lanzadas por Estados Unidos sobre Japón. Este episodio no aparece en los cuadernos de notas de Kelley, por lo que todo apunta a una invención para dramatizar y acercar el relato a sensibilidades más actuales.

Algo parecido ocurre en el tramo final. Una vez concluido el juicio, vemos a Kelley en un estudio de radio advirtiendo que los futuros dictadores no llegarán con uniforme militar ni con chaquetas de cuero negras, sino bien vestidos con traje y corbata, y que no dudarán en seducir a la mitad de la población para después someter al resto. La referencia, evidentemente contemporánea, arrancó aplausos en la sala, pero lo cierto es que Kelley nunca pronunció esas palabras en la radio. Sí es cierto, sin embargo, que en su libro 22 Cells in Nuremberg dejó escrita una advertencia que resuena con esa idea y que resulta muy reveladora:

“Estos hombres no estaban locos. Eran, con pocas excepciones, notablemente normales desde un punto de vista psiquiátrico. Sus crímenes no fueron producto de la locura, sino de una ideología fanática y de la búsqueda despiadada del poder. Creer que solo los locos pueden cometer tales actos es cegarnos ante la realidad de que hombres corrientes, en ciertas circunstancias, pueden convertirse en instrumentos de un mal extraordinario.”

En resumen: una película que, pese a sus carencias, entretiene y está bien construida.

L'entrada SSIFF 73 – Nuremberg ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

Ay, esta película… salí emocionado, pero después de dejarla reposar unos días quizá me contenga y la dejo en ☆☆. SAI: Disaster es la adaptación al cine de la serie japonesa SAI y se presentó en la Sección Oficial del festival.

Tengo que reconocer mi debilidad por Japón y su cine: desde clásicos como los de Hiroshi Teshigahara (La mujer de la arena), hasta Tampopo, Akira o la serie Midnight Diner: Tokyo Stories. Por eso, esta película de noir japonés me hipnotiza. Me fascina cómo la dirigen Yutaro Seki y Kentaro Hirase: las cartelas rojas que introducen cada historia, la fotografía, esa música asonante que irrumpe en los momentos de máxima tensión… Todo suma.

Tanto, que incluso le perdono que el gran puzzle de los asesinatos no parece llegar: y es que a la inspectora le cuesta descubrir la identidad del personaje misterioso que aparece en todas las tramas aparantemente inconexas, apenas señalado por unos mechones de pelo cortado. Como espectador, esa información la recibe rápido y desearía entrar en la película y explicárselo a la inspectora para ayudarla a atrapar al villano. Pero el personaje parece ser algo más que un simple mortal.

Llegados a este punto, si lo consideras una chorrada, la película te parecerá larga y soporífera, y con razón dirás que los directores no saben cómo cerrar las tramas y por tanto película para olvidar. Pero si, por el contrario, lo que cuento te hace imaginar quien tan escurridizo solo puede estar detrás de todas esas desgracias… entonces verla merece la pena.

L'entrada SSIFF 73 – SAI: Disaster ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

Road movie en blanco y negro, con planos de paisajes preciosos e historia intimista: todo esto nos ofrece El mensaje, de Iván Fund, en la sección Horizontes Latinos. Pero a pesar de ello, mi puntuación se queda así: ☆☆☆

La película se hace larga y no termino de entenderla. Quizá sea injusto decir que, si hubiera acabado en un momento concreto, justo cuando la niña revela el mensaje de un pájaro para los protagonistas, me habría encantado. Habría sido una película que no me habla de nada en particular, pero que estéticamente me gusta en todos los sentidos, hasta desembocar en un final con un mensaje sencillo pero profundo y que le da sentido. Qué bueno habría sido… pero habría sido otra película. Y como continúa más allá, cuando llega el final, sigo sin saber adónde me ha llevado ese viaje.

La sinopsis: una niña, Anika, y dos familiares suyos recorren en furgoneta distintas aldeas. Anika, con el don de hablar con los animales, actúa como mensajera entre ellos y sus dueños.

Pero siento que algo me he perdido. No me imagino cómo una película con tanto potencial ha podido extraviarse al final en las estepas inmensas del cine.

L'entrada SSIFF 73 – El mensaje ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

Nos ponemos serios. Sorda, película que llega del Festival de Málaga tras ganar la Biznaga de Oro a la mejor película española y dos Biznagas de Plata a las mejores interpretaciones femenina (Miriam Garlo) y masculina (Álvaro Cervantes). Mi puntuación: ☆. Sección Made in Spain

Es una película redonda, con interpretaciones sólidas, que nos habla de la maternidad de una mujer con una gran particularidad: es sorda. La historia nos invita a acompañarla desde el embarazo hasta el primer año de su bebé, en un viaje compartido con su pareja, sus padres y sus amigos, lleno de momentos complicados.

Me gusta porque también aborda otros temas, como el sentimiento de pertenencia a una comunidad o el derecho de una madre a decidir en qué comunidad crecerá su hijo.

Como anécdota, la directora Eva Libertad (que nos acompañó en el pase de la película) es hermana de Miriam Garlo, la actriz protagonista, quien es precisamente sorda. Esa relación personal se deja notar sin lugar a dudas en la sensibilidad con la que se explica esta historia.

L'entrada SSIFF 73 – Sorda ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.

Oh my godness… vaya despropósito de película, mira que no pensaba que iba a ranquear por debajo de una estrella en el festival, pero sí, allá va Morte Cucina, de la sección Culinary Zinema que se lleva, ¡txan!: ☆☆☆☆☆

No sé muy bien qué escribir, pero creo que la sinopsis del IMDB me va a ayudar. Dice así:

“Sao, a talented cook, accidentally meets the man who took advantage of her in the past. She sets her revenge plan in motion using her cooking skill to achieve a rather unexpected result.”

¿Queréis saber cuál es el unexpected result? Atención, plano, fundido y spoiler: el hombre fallece envenenado, pero lo hace de tal forma que queda empalmado. Entonces la prota lo lubrica con una sopa que prepara en una cazuela, se monta encima de él y experimenta el primer orgasmo de su vida.

Bueno, es que si fuera “solo” esto… es que toda la peli es un sinsentido.

Como curiosidad me quedo con el momento en que entraron los créditos finales. Se escuchó un aplauso. Sí, un único aplauso en toda la sala. Pero no fue una persona aplaudiendo varias veces, no: fue una persona que dio un aplauso y paró. Después, silencio, risas y carcajadas. Ese es mi gran misterio de la película: ¿por qué un aplauso?

L'entrada SSIFF 73 – Morte Cucina ha aparegut primer a Lluís Ribes i Portillo.