Generic filters
Cerca exacta
Cercar als títols
Cercar en el contingut
Search in excerpt
Categories
Fotos
Poemes
Viatges

Mariner

Mariner
Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.
Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.
Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?
Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.

Lluís Ribes i Portillo

      

L'escala

Escala Tabakalera - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Escala Tabakalera – Lluís Ribes i Portillo (cc)

L’escala

Graons de tardor
pom carceller de sentits,
puges cap amunt.

      

Lluís Ribes i Portillo

Ter

Ter
Tu antic que t’estampes a la frontera on poeta escriu els últims versos de tot plegat. Tu que portes aigües d’altres i ja arribes a la calma morta, existeix tot un camí fins al teu començ per saber del teu perquè. I estirant d’estaca, l’excursió comença entre camps, turonets, poblets i castells que vigilen passes alhora que el teu cos generós com grossa del barri és plata sota núvols que sostenen cels. Quanta experiència arrossegues.
I d’aquest cel la llum es desprén del dia als barris de ciutat i prop de freàtica humitat flameja la passió sobre cementiris d’amants. Serà l’amor tot amagatall de la mort? Potser és pregunta primerenca quan en aquestes alçades tu, més viu que mai, tens tanta força com cent mil cavalls per moure extenses jornades transformadores d’energia a capital lluny de les butxaques dels bracers.
Però aquesta força és retinguda per una de més titànica si cal; tres gegants que les dinasties més antigues fosques i masòniques aixecaren com catxalots que emergeixen cap atzur entre congostes terres per retenir-te, convertir-te en esclau de Demèter. I Només quan aquests formigons cetacis expiren, t’alliberes en un orgasme d’escuma somni de bandoler per deixar de ser pirata fantasma a les llongues serres.
La follia s’estableix al seny com boira que emergeix de les cendres on alosa és la barca de Caront navegant entre aigües grises. Tan sols llum d’un far de versos blaus desvesteix bruma i apareix plana amagada, plana del romàntic, dels estels estelats i paraules vives que ressonen al fons dels cims d’aquest teatre per on transcorres tortuós avui color xocolata. És un regne on es forjà sota metall de primera alba i quatre raigs de sang un sentit lluny de mitja lluna i més enllà del descans de l’heroi tu continues al costat del vestigi; paral·leles fèrriques a punt de fuga portadores de pedra negra.
Les urbs deixen d’existir i arrels dels boscos on cucs que habitaran la pols de l’origen engrapen camí, perdent-te sense alè als pregons de la fondalada, mentre fullatge construeix un call entre les seves branques poblades de rosada que ofeguen raó. Dos sobtats corsers apareixen; el blanc i el negre. Quin color triar? Pírrica decisió! la partida sempre té el mateix final, escac i mat.
Orèades del bosc enfurismen i lluny d’elles vessant abaix se’t retroba, ara ja cristal·lí sense ganyada de civilització i deixant les darreres set cases t’enfiles per estret de pics on rau gèlid repte pagà. Ets prim, pur i verge saltant amb goig entre llosa i llosa. A darrera vall d’aquell indret, atracció invernal dels mortals, la calma morta es contempla lluny i per un forat de la marrana emergeixes. Per què? Del fons de les foscors més profundes a sota de l’infern una veu respon: Perquè broti el poema.

      

 

Lluís Ribes i Portillo

Vida és lluna sense sol

Vida és lluna sense sol
un sol que no té matí
un rellotge sense l’hora
ombra que no pot dormir
sobre l’andana esgotada
parada de Rodalies
on el tren no arribarà
i l’humà sense destí
contemplant la via morta
perd trajecte al paradís.
Vida és corrent sense llum
la llum que no té París
petons sense llavis ni pell
i cor que fa buit al pit
com el sexe solitari
de l’alumne sense rima
que no guarda cap silenci
als versos sense sentit
amb cap oient disposat
a sentir-ho al bar Pastís.
Vida és un mar sense onades
onades sense morir
a les platges ensucrades
dels vents que no despentinen
els núvols absents del cel
que ploren mesquí verí
d’aquell record amagat
al fons d’un blanc passadís
on vas tancar ulls i cor
i deixares de patir.
Vida és la cerca constant
una cerca del judici
que des de la teva absència
mai no ha tornat a existir.

      

 

Lluís Ribes i Portillo

Arbre Curruta

 

“Arbre Curruta”
“Continua arbre cap amunt
en aquest hivern tant caparrut,
que les fulles han caigut
sobre el poeta ja difunt.
Però no oblidis mirar cap avall,
perquè aviat,


del teu fruit tant apreciat
la primavera tornarà a fer un ball.”
      

cap » Pàgina 2

Lluís Ribes

Fer arribar la vida digital a la gent és la meva dedicació, la fotografia allò amb el que més m'agrada expressar-me i de la poesia un constant aprenentatge. Aquesta web va començar el 2005 i recull aquestes inquietuds i d'altres que he volgut compartir.

Si vis amari, ama