Un paraigües
al rebedor s’oblida
la pluja marxa
com marxen les vergonyes
quan l’acte finalitza.
Un bloc personal
Un paraigües
al rebedor s’oblida
la pluja marxa
com marxen les vergonyes
quan l’acte finalitza.

Boira agrisada
a l’oceà de plata
un vaixell vola.
Sempre em
pregunten
per què.
De jove
el dit no
parava.
Vaig canviar
el dit per
l’ull gris
i només
el silenci
brotxava.
Quan ara ull
i cor són un
hi torno
mira per on
sense el cor
no podria
i quan
el meu pols
bategui l’aire
ai!, el perquè
potser hauré
respost.
