Ueno Faces
Va ser una nit
Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.
Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.
R B AÑO 1915
Toscolano-Maderno Torri
Cançó d’amor
No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré –no gosaré– l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.
