Ter

Ter

Tu antic que t’estampes a la frontera on poeta escriu els últims versos de tot plegat. Tu que portes aigües d’altres i ja arribes a la calma morta, existeix tot un camí fins al teu començ per saber del teu perquè. I estirant d’estaca, l’excursió comença entre camps, turonets, poblets i castells que vigilen passes alhora que el teu cos generós com grossa del barri és plata sota núvols que sostenen cels. Quanta experiència arrossegues.

I d’aquest cel la llum es desprén del dia als barris de ciutat i prop de freàtica humitat flameja la passió sobre cementiris d’amants. Serà l’amor tot amagatall de la mort? Potser és pregunta primerenca quan en aquestes alçades tu, més viu que mai, tens tanta força com cent mil cavalls per moure extenses jornades transformadores d’energia a capital lluny de les butxaques dels bracers.

Però aquesta força és retinguda per una de més titànica si cal; tres gegants que les dinasties més antigues fosques i masòniques aixecaren com catxalots que emergeixen cap atzur entre congostes terres per retenir-te, convertir-te en esclau de Demèter. I Només quan aquests formigons cetacis expiren, t’alliberes en un orgasme d’escuma somni de bandoler per deixar de ser pirata fantasma a les llongues serres.

La follia s’estableix al seny com boira que emergeix de les cendres on alosa és la barca de Caront navegant entre aigües grises. Tan sols llum d’un far de versos blaus desvesteix bruma i apareix plana amagada, plana del romàntic, dels estels estelats i paraules vives que ressonen al fons dels cims d’aquest teatre per on transcorres tortuós avui color xocolata. És un regne on es forjà sota metall de primera alba i quatre raigs de sang un sentit lluny de mitja lluna i més enllà del descans de l’heroi tu continues al costat del vestigi; paral·leles fèrriques a punt de fuga portadores de pedra negra.

Les urbs deixen d’existir i arrels dels boscos on cucs que habitaran la pols de l’origen engrapen camí, perdent-te sense alè als pregons de la fondalada, mentre fullatge construeix un call entre les seves branques poblades de rosada que ofeguen raó. Dos sobtats corsers apareixen; el blanc i el negre. Quin color triar? Pírrica decisió! la partida sempre té el mateix final, escac i mat.

Orèades del bosc enfurismen i lluny d’elles vessant abaix se’t retroba, ara ja cristal·lí sense ganyada de civilització i deixant les darreres set cases t’enfiles per estret de pics on rau gèlid repte pagà. Ets prim, pur i verge saltant amb goig entre llosa i llosa. A darrera vall d’aquell indret, atracció invernal dels mortals, la calma morta es contempla lluny i per un forat de la marrana emergeixes. Per què? Del fons de les foscors més profundes a sota de l’infern una veu respon: Perquè broti el poema.

      Ter

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’amant fidel

Ets l’estimat més discret
t’amagues de les converses
i a les marees adverses
m’enfilo al teu ganivet
on em fas un tall ben net
suporant l’amargor,
nova ganyada d’enyor.
Oh solitud a la nit
que m’aferra sobre el llit
i amanyaga el meu dolor.

      L'amant fidel

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Revetlla

Tornant del ball del meu oblit
el temps retens
i amb aquell esguard exquisit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.
No parem en tot el festeig
sota tonada
de l’orquestra i el seu solfeig.
La nit tornada
tot junts enfilem pel passeig
d’aquell pretèrit diluït.
Amb què em sorprens?
Ta reconquesta al cobrellit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.

      Revetlla

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Assegut a la barra

Mai veuràs noia
sola al bar de la nit.
Només vestigi.

      Assegut a la barra

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Llum del dia

Sortit del cau matern vas
enlluernar pell tangible
física fotosensible
constant cuirassa al meu pas.
Pigues i taques al ras
sots del cranc de negra closca
amb qui ara fumeges llosca,
fiords de la melangia.
Ombra de la nit, quin dia
deixaràs la cambra fosca?

      Llum del dia
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Entre parades

Entre parades

Fantasma elèctric pren metàl·lic cos
singlant pels cables sense fi de coure
irromp motors, servents humils, per moure
el tren damunt el ferro fred lliscós.

S’agita al seu trajecte sinuós
comunicant parades per on cloure
ànimes fosques, grises, per concloure
desplaçament de física veloç.

Porta tancada. El trànsit és fugaç.
El viatger amb dades connectades
inhibidor humà més que eficaç!

Però creuant galvàniques mirades,
enamorats transformen desenllaç:
el magma trenca trens entre parades.

Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Albada

albada_lluis_ribes_i_portillo
Albada – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Vespres sense parents
viaducte amb mirades
els amants erigeixen,
retrobament de llavis
com fidels camarades,
fins a l’alba.

Les mitgeres emparen
aparellada física,
constant centrifugat
desvesteix la mentida
cosint l’únic abric,
fins a l’alba.

Cremen les realitats
sobre l’avinentesa
mancada de tornada,
atapeïda de pler.
Silencis en estèreo,
fins a l’alba.

Claror bugadera
romp l’abric de calor.
Pel desguàs plouen cendres
i col·lapsen els ponts
damunt trista metròpolis.
És l’alba.

Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

XLVI

Todo río vuelve
                    a su cauce
                             y el polvo a la tierra.

No es hacia lo alto
             que se despliegan las alas:
                           volar se vuela
                                          en las honduras
                                                            que las raíces cavaron.

XLVI – Hugo Mújica

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Records

finestra_San_Telmo_Lluis_Ribes_Portillo
Finestra Sant Telmo – Lluís Ribes i Portillo (cc)

Records

 

Ahir erets una mar d’estels‐records.
Entre la llum de cada recordança
teixies històries amb perseverança,
barcaroles amb harmònics acords.

 

Avui, rocs calcaris formen fiords
amagant una malaltia que avança
als passos d’una amarga i negra dansa
metamorfosis dels estels en bords.

 

No hi ha llum. El temps i l’espai et confonen.
El teu xarot ja no pot retenir
les teves històries que t’abandonen.

 

Però serà torxa al meu univers
l’estel‐record que llumenejarà
l’endemà, maror del teu darrer vers.

 

Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Tartous

tartus_Lluis_Ribes_i_Portillo
sense titol  – Lluís Ribes i Portillo (cc)

L’Omar agarrava

a la seva mà

un manoll de flors

que llançà a la mar.

 

Tots els plors dels seus records

se les emportà una onada

a prop de les pitjors pors

a prop de la seva dona.

 

Fàtima havia partit

per deixar de patir

dintre un antic vaixell

a un vell continent

que no conté popa

tan sols conté proa.

 

Vet aquí el vaixell

s’enfonsà a la mar

i la mort pillà

l’amor de l’Omar

i amb aquest amor

el seu gran tresor

que va bategar

a sota el seu cor.

Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest