MS/DOS

Eres l’amo del PC,
dominaves el hardware
oferint-lo a la nostra voluntat
mentre ens abraçàvem
al neoliberalisme.
Tu, un forat negre
que va envair les nostres cases
treballant de valent però incapaç
de fer dues tasques alhora.
Gràcies! Gràcies! Gràcies!
i perdona’ns quan et vam llançar
per una finestra.

Lluís Ribes i Portillo

Vull lleteta amb xocolata

Vull lleteta amb xocolata – demanes
quan et segresten dels teus somnis.
Són les set de la matinada, assegut
al teu costat et desitjo bon dia
mentre el sol, més mandrós a l’hivern,
encara pot dormir una estona.
Aviat t’obriré la porta per on sortiràs
a fer-te una mica més gran
abans que tornis, a la nit, al teu cau.

Quan siguis tu qui obri aquesta porta,
la teva llet estarà agra,
els teus somnis segrestats,
ningú et desitjarà bon dia
i t’hauràs fet massa gran.
Però el seu cor serà feliç com el sol,
que a l’hivern, encara pot dormir una estona.

Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Sóc Jo

Des que vau descobrir el foc
no heu parat d’anomenar-me
per amagar la por,
per justificar la guerra.
No m’heu deixat ni un dia de descans.
I jo us dic:
deixeu-me en pau!
moriu-vos tots
i així podré morir
amb vosaltres.

LLuís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Brook Green Park

A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.

      Brook Green Park

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Al pati les washingtònies s’eleven al cel…

Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:

La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.

      Al pati les washingtònies s'eleven al cel...

Lluís Ribes i Portillo

 

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El poema més bonic del món

El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.

Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?

El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.

      El poema més bonic del món...

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Com enrogeix la dolça poma

Com enrogeix la dolça poma a l’alta branca,
a dalt de tot de la més alta de les branques;
van descuidar-se-la els que feien la collita
no, que no era per descuit, era que no
aconseguien arribar-hi…

Safo de Lesbos

 

Tan sols tu, darrer jornaler,
que no tens cap mena de pressa,
la vas fer caure del pomer
podrint-la bé a sobre la terra
i fent que els joiosos sements
penetrin la foscor incerta.

Al cap i a la fi, ets el temps,
i ja pots treure’t el barret
fins al proper mes de novembre.

      Com enrogeix la dolça poma...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

A sota la dutxa

A sota la dutxa
no diferencio
les gotes de l’aigua
de les meves llàgrimes.

Però tant se val,
pel mateix desguàs
marxen totes elles.

      A sota la dutxa
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Has passat com un minut pel rellotge…

Has passat com un minut pel rellotge;
Ara toca esperar tota una altra hora
retrobar-te i no saber si podré
tenir-te més de seixanta segons.

      Has passat com ...
Lluís Ribes i Portillo

Eres mi luna

Eres mi luna,
pero no sé alunizar
en tu desierto.

      Eres mi luna...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Poètica

Kiedy zacząlem pisać, nie wiedzialem wcale…
Tomasz Rócycki

Quan vaig començar a escriure, de cap de les maneres
coneixia el secret, verí dels brots arborescents.
Portat per un vent eremita de la tardor
el verd pulcre deixa pas a una calidesa freda.
És l’inici de tots els comiats: Els arbres ploren
mentre el bosc sencer ordeix la catifa de Caront.
El vent no deixa de bufar, només queden les branques,
i si no hagués escrit, les fulles de versos orfes
a l’aire, s’enlairarien i caurien de nou.

      Poètica
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El Glaç

El glaç

Davant de tu, el glaç.
Cos dur i sordmut
escultor de valls
destructor de roques.
Transparent d’essència
opac d’esperit.
Cambra de l’atzur
i la maragda
amb la pell de foc,
funda del temps orfe.

Davant del glaç, tu.
I amb el teu escalf
jo desaparec.

      El glaç
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Víctor

Sense Cicatriu

Avui tocava ser sol davant del mar

Ferida que no tanca.
No tallo cap branca
de l’arbre de l’amor.
Qui estima no pensa
què vol dir aquest mot.

Ferida que no tanca,
carícia que manca
en un moment de mort.
Qui estima somia
què pot ser aquest sot.

Ferida que no tanca,
natura que no és franca.
La boca es menja el cor.
Qui estima sospita
què agrirà aquest llot.

De mot a sot.
De sot a llot.
De llot a mot.

Dia 1

Víctor Obiols
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Hera

Hera

M’agrada mirar-te Hera
a dalt plena d’estels
al buit de tela negra
presó hermètica del temps
que en els rius de la Terra
t’atrapa en un torrent
que enfonsa les idees,
que la vida arrossega.

      Hera

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’escalfor

L’escalfor

L’escalfor de la claror
sempre ha entrat a les llars;
per una escletxa fortuita,
per un cos incandescent,
per la finestra emmarcada,
o per l’electró galvànic.

També per la porta, alhora
que entren i surten les bèsties.

      L'escalfor

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Fona

Fona

    Les plors dels parents
    ruixen els camps de llavors
    breus murs de l’hivern.

Sóc la teva pedra
al joc de la guerra.
Plantada a la base
en tibada goma
al frec de la galta
els dits que m’aturen
en gallet primari
fins que m’alliberes
plena d’energia.

Sóc la pedra que
clamaré parents!
Sóc la pedra que
eixugaré plors!
Sóc la pedra que
farà caure murs!
Sóc la pedra que
redimirà camps!

En sentit contrari
un metall hostil,
al teu parietal-
temporal esquerre,
entra silenciós.

      Fona

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

No raja

No raja

Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.

Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.

La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.

L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.

      No Raja
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Si volguessis a l’amor dir-li adéu…

Walden7 - Lluís Ribes i Portillo
Walden7 – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Si volguessis a l’amor dir-li adéu
com li vas dir hola, amic Marcel,
jo li voldria dir adéu a la vida
com quan vaig saludar-la el primer dia:

Amb un darrer crit seguit d’un tall net,
al cordó de l’ànima,
alliberant-me del meu antic món
i sota una nova llum del record
ésser lleuger a les cambres d’amor
i no dir mai més la paraula adéu.

 

      Si volguessis a l'amor dir-li adéu...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Mariner

Mariner

Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.

Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.

Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?

Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.

Lluís Ribes i Portillo

      mariner
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El tren

El tren

la locomotora

el vagó

el passadís

el seient

m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.

 

      El tren

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Taula de fusta

Taula de fusta

El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.

El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.

La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.

      Taula de fusta

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Les mirades no tenen vergonya

Les mirades no tenen vergonya

Ensopeguen a l’oceà immens
i s’amarren en un temps fugaç:
L’ona de pler que fervosa puja
fins aquell embat que al cor colpeix
i trenca els esguards que oposats
deixen una estela de gasoil
melangia en un oceà convuls.

El bes parlaria de l’amor,
i les paraules dels secrets
que no podrem compartir mai.

      Les mirades no tenen vergonya
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest