Poètica

Kiedy zacząlem pisać, nie wiedzialem wcale…
Tomasz Rócycki

Quan vaig començar a escriure, de cap de les maneres
coneixia el secret, verí dels brots arborescents.
Portat per un vent eremita de la tardor
el verd pulcre deixa pas a una calidesa freda.
És l’inici de tots els comiats: Els arbres ploren
mentre el bosc sencer ordeix la catifa de Caront.
El vent no deixa de bufar, només queden les branques,
i si no hagués escrit, les fulles de versos orfes
a l’aire, s’enlairarien i caurien de nou.

      Poètica
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El Glaç

El glaç

Davant de tu, el glaç.
Cos dur i sordmut
escultor de valls
destructor de roques.
Transparent d’essència
opac d’esperit.
Cambra de l’atzur
i la maragda
amb la pell de foc,
funda del temps orfe.

Davant del glaç, tu.
I amb el teu escalf
jo desaparec.

      El glaç
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Víctor

Sense Cicatriu

Avui tocava ser sol davant del mar

Ferida que no tanca.
No tallo cap branca
de l’arbre de l’amor.
Qui estima no pensa
què vol dir aquest mot.

Ferida que no tanca,
carícia que manca
en un moment de mort.
Qui estima somia
què pot ser aquest sot.

Ferida que no tanca,
natura que no és franca.
La boca es menja el cor.
Qui estima sospita
què agrirà aquest llot.

De mot a sot.
De sot a llot.
De llot a mot.

Dia 1

Víctor Obiols
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Hera

Hera

M’agrada mirar-te Hera
a dalt plena d’estels
al buit de tela negra
presó hermètica del temps
que en els rius de la Terra
t’atrapa en un torrent
que enfonsa les idees,
que la vida arrossega.

      Hera

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’escalfor

L’escalfor

L’escalfor de la claror
sempre ha entrat a les llars;
per una escletxa fortuita,
per un cos incandescent,
per la finestra emmarcada,
o per l’electró galvànic.

També per la porta, alhora
que entren i surten les bèsties.

      L'escalfor

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Fona

Fona

    Les plors dels parents
    ruixen els camps de llavors
    breus murs de l’hivern.

Sóc la teva pedra
al joc de la guerra.
Plantada a la base
en tibada goma
al frec de la galta
els dits que m’aturen
en gallet primari
fins que m’alliberes
plena d’energia.

Sóc la pedra que
 clamaré parents!
Sóc la pedra que
 eixugaré plors!
Sóc la pedra que
 farà caure murs!
Sóc la pedra que
 redimirà camps!

En sentit contrari
un metall hostil,
al teu parietal-
temporal esquerre,
entra silenciós.

      Fona

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

No raja

No raja

Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.

Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.

La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.

L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.

      No Raja
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Si volguessis a l’amor dir-li adéu…

Walden7 - Lluís Ribes i Portillo
Walden7 – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Si volguessis a l’amor dir-li adéu
com li vas dir hola, amic Marcel,
jo li voldria dir adéu a la vida
com quan vaig saludar-la el primer dia:

Amb un darrer crit seguit d’un tall net,
al cordó de l’ànima,
alliberant-me del meu antic món
i sota una nova llum del record
ésser lleuger a les cambres d’amor
i no dir mai més la paraula adéu.

 

      Si volguessis a l'amor dir-li adéu...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Mariner

Mariner

Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.

Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.

Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?

Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.

Lluís Ribes i Portillo

      mariner
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El tren

El tren

la locomotora

el vagó

el passadís

el seient

m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.

 

      El tren

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Taula de fusta

Taula de fusta

El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.

El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.

La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.

      Taula de fusta

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Les mirades no tenen vergonya

Les mirades no tenen vergonya

Ensopeguen a l’oceà immens
i s’amarren en un temps fugaç:
L’ona de pler que fervosa puja
fins aquell embat que al cor colpeix
i trenca els esguards que oposats
deixen una estela de gasoil
melangia en un oceà convuls.

El bes parlaria de l’amor,
i les paraules dels secrets
que no podrem compartir mai.

      Les mirades no tenen vergonya
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Cala Canyelles

 

Cala Canyelles

M’alço en dissabte de febrer
sentint les guitzades d’hivern
sóc cos de carbó matiner
llevant del finestró el pestell.

Clamo el primer vers – Bon dia pèlag!
Refredes encara la terra? –

De sobte, uns passos per darrera
abandonant les dues empenyes
pugen amunt la meva esquena
duent la xardor que em penetra.

Avui dissabte de febrer
som brases tots dos del recer
l’atiador ens torna als refrecs
abans la canalla desperti.

      Cala Canyelles
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

lluna

Sempre han dit que només et veuria de nit

però aquest matí t’he trobat al costat,

al llit que ho encercla tos des dels principis

i que només l’alosa gosa reptar.

La llum precoç reverbera els teus vells solcs

marxes muda mentre arriba la meva presó:

mantenir-te present durant tot el dia

dintre de la meva cambra ressonant.

 

Només quan cau la foscor m’allibero

sota l’estol d’estornells grimpant balcons,

amb vertigen de no trobar-te enlloc.

I és, entre estels que humitegen el cel

i l’avió que mai ha deixat de volar,

que t’ensopego vessant tot el meu deler

perquè no sé pas si demà et trobaré.

      Lluna
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Transports

Transports

Els avions flairen els núvols,
els vaixells llepen oceans,
els cotxes manyeguen l’asfalt,
els trens esbossen nous paratges.

No té cap sentit arribar
si desapareix el viatge.

Els cors adoben desamors.

      Transports
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Canto a la nube

peluqueria_lluis_ribes_i_portillo
Peluquería – Lluís Ribes i Portillo (cc)

Canto a la nube

tú que en estos versos naces
en morada de los peces

tú que subes por las faldas
y lloran todas sus ramas

tú que emanas la bebida
sobre las frágiles raíces

tú que lustras adoquines
entre aquellas calles grises

tú que sobre los desiertos
te escondes tras los silencios

tú que a nuestra vieja luna
velas de plata tul.

¿qué paisaje te cobija
cuando este poema termina?

      Canto a la nube

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Hi tornem?

Hi tornem?

Els dos costats del cordó
dormen sobre la sabata.
Creuats, s’estiren fent nus.

Els dos costats del cordó
juguen sobre la sabata.
Cenyits, s’estiren fent llaç

L’estima a caminar junts;
si el tibes per un costat
s’esfuma al llit del record.

Els dos costats del cordó
dormen sobre la sabata.
Creuats, s’arrufen tots dos.

      Hi tornem?

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Va de somnis

Va de somnis

El repòs ens emmena moments diaris
dibuixats en tela confessional
a la nostra tendra escorça cerebral.
Són els coneguts somnis i tenim varis:

Aquells per exemple d’inferns sanguinaris
o que ens segresten dintre d’un cos banal
o que ens fan volar per l’espai sideral
o retrobar-nos amb éssers funeraris.

Però n’hi ha un amb una singularitat
que ens allibera del llast fix fet de plom
més enllà del repòs que aquí hem esmentat.

El seu port d’arribada és felicitat
el seu goig llibertat i és el que tothom
anomena el somni que es fa realitat.

      Va de somnis

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Pera penjada

Pera penjada

Pera penjada, ets claror
davant la mirada immòbil
d’aquell qui jeu al cau dels somnis
dintre cambra xafarot
mentre les parets mormolen:
la fressa de la nevera,
el xeric d’una parella,
l’esvalot d’una sirena.

Pera penjada, ets foscor
i ara la mirada ja orba
tanca tota coneixença
que durant el dia ofega.

      Pera penjada

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’escala

Escala Tabakalera - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Escala Tabakalera – Lluís Ribes i Portillo (cc)

L’escala

Graons de tardor
pom carceller de sentits,
puges cap amunt.

      L'escala

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Aviones de papel

Resclosa de Colomers - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Resclosa de Colomers – Lluís Ribes i Portillo (cc)

Aviones de papel

Es posible doblar
Una hoja de papel
Con esmero
En los puntos indicados

Doblar desdoblar
Volver a doblar
Repetir el pliegue
Varias veces

Hasta alcanzar
La forma deseada
Exhalar aire tibio
Sobre la punta

Finalmente lanzar
Lejos de uno
O sobre un arbusto
Y esperar que vuele

Pero el método
Verdaderamente noble
Es doblar el viento
En los puntos indicados

Doblar desdoblar
Volver a doblar

Lanzar contra
Una hoja de papel

Y no esperar nada

Mario Montalbetti

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Ter

Ter

Tu antic que t’estampes a la frontera on poeta escriu els últims versos de tot plegat. Tu que portes aigües d’altres i ja arribes a la calma morta, existeix tot un camí fins al teu començ per saber del teu perquè. I estirant d’estaca, l’excursió comença entre camps, turonets, poblets i castells que vigilen passes alhora que el teu cos generós com grossa del barri és plata sota núvols que sostenen cels. Quanta experiència arrossegues.

I d’aquest cel la llum es desprén del dia als barris de ciutat i prop de freàtica humitat flameja la passió sobre cementiris d’amants. Serà l’amor tot amagatall de la mort? Potser és pregunta primerenca quan en aquestes alçades tu, més viu que mai, tens tanta força com cent mil cavalls per moure extenses jornades transformadores d’energia a capital lluny de les butxaques dels bracers.

Però aquesta força és retinguda per una de més titànica si cal; tres gegants que les dinasties més antigues fosques i masòniques aixecaren com catxalots que emergeixen cap atzur entre congostes terres per retenir-te, convertir-te en esclau de Demèter. I Només quan aquests formigons cetacis expiren, t’alliberes en un orgasme d’escuma somni de bandoler per deixar de ser pirata fantasma a les llongues serres.

La follia s’estableix al seny com boira que emergeix de les cendres on alosa és la barca de Caront navegant entre aigües grises. Tan sols llum d’un far de versos blaus desvesteix bruma i apareix plana amagada, plana del romàntic, dels estels estelats i paraules vives que ressonen al fons dels cims d’aquest teatre per on transcorres tortuós avui color xocolata. És un regne on es forjà sota metall de primera alba i quatre raigs de sang un sentit lluny de mitja lluna i més enllà del descans de l’heroi tu continues al costat del vestigi; paral·leles fèrriques a punt de fuga portadores de pedra negra.

Les urbs deixen d’existir i arrels dels boscos on cucs que habitaran la pols de l’origen engrapen camí, perdent-te sense alè als pregons de la fondalada, mentre fullatge construeix un call entre les seves branques poblades de rosada que ofeguen raó. Dos sobtats corsers apareixen; el blanc i el negre. Quin color triar? Pírrica decisió! la partida sempre té el mateix final, escac i mat.

Orèades del bosc enfurismen i lluny d’elles vessant abaix se’t retroba, ara ja cristal·lí sense ganyada de civilització i deixant les darreres set cases t’enfiles per estret de pics on rau gèlid repte pagà. Ets prim, pur i verge saltant amb goig entre llosa i llosa. A darrera vall d’aquell indret, atracció invernal dels mortals, la calma morta es contempla lluny i per un forat de la marrana emergeixes. Per què? Del fons de les foscors més profundes a sota de l’infern una veu respon: Perquè broti el poema.

      Ter

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’amant fidel

Ets l’estimat més discret
t’amagues de les converses
i a les marees adverses
m’enfilo al teu ganivet
on em fas un tall ben net
suporant l’amargor,
nova ganyada d’enyor.
Oh solitud a la nit
que m’aferra sobre el llit
i amanyaga el meu dolor.

      L'amant fidel

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Revetlla

Tornant del ball del meu oblit
el temps retens
i amb aquell esguard exquisit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.
No parem en tot el festeig
sota tonada
de l’orquestra i el seu solfeig.
La nit tornada
tot junts enfilem pel passeig
d’aquell pretèrit diluït.
Amb què em sorprens?
Ta reconquesta al cobrellit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.

      Revetlla

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Somia

Aquell qui no parla
pensa i aquell que no parla
ni pensa, somia.

      Somia

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Oh Gat!

Gat! Gat! Cos enlluernat
A la nit del taulat,
Quina mà o ull immortal
Pot fer aquest ser astral?

Quins urbans i pregons cels
Van encendre els teus anhels?
I esprit que abdicà del floc
I la mà que arrapà el foc?

Quina esquena, i quin amor
Trenà tendons del teu cor?
I als teus primerencs batecs,
Quins braus dits? Quins peus rebecs?

La farga del teu cervell?
La cadena i el martell?
Quin bloc d’acer? Quina por
D’autor creà tal temor?

Quan els estels travessaven
El cel i l’humitejaven,
Ell veient l’obra gojà?
Del famós tigre ets germà?

Gat! Gat! Cos enlluernat
A la nit del taulat,
Quina mà o ull immortal
Pot fer aquest ser brutal?

      Oh Gat!

Adaptació del poema The Tyger de W. Blake – Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest