Ter

Tu antic que t’estampes a la frontera on poeta escriu els últims versos de tot plegat. Tu que portes aigües d’altres i ja arribes a la calma morta, existeix tot un camí fins al teu començ per saber del teu perquè. I estirant d’estaca, l’excursió comença entre camps, turonets, poblets i castells que vigilen passes alhora que el teu cos generós com grossa del barri és plata sota núvols que sostenen cels. Quanta experiència arrossegues.

I d’aquest cel la llum es desprén del dia als barris de ciutat i prop de freàtica humitat flameja la passió sobre cementiris d’amants. Serà l’amor tot amagatall de la mort? Potser és pregunta primerenca quan en aquestes alçades tu, més viu que mai, tens tanta força com cent mil cavalls per moure extenses jornades transformadores d’energia a capital lluny de les butxaques dels bracers.

Però aquesta força és retinguda per una de més titànica si cal; tres gegants que les dinasties més antigues fosques i masòniques aixecaren com catxalots que emergeixen cap atzur entre congostes terres per retenir-te, convertir-te en esclau de Demèter. I Només quan aquests formigons cetacis expiren, t’alliberes en un orgasme d’escuma somni de bandoler per deixar de ser pirata fantasma a les llongues serres.

La follia s’estableix al seny com boira que emergeix de les cendres on alosa és la barca de Caront navegant entre aigües grises. Tan sols llum d’un far de versos blaus desvesteix bruma i apareix plana amagada, plana del romàntic, dels estels estelats i paraules vives que ressonen al fons dels cims d’aquest teatre per on transcorres tortuós avui color xocolata. És un regne on es forjà sota metall de primera alba i quatre raigs de sang un sentit lluny de mitja lluna i més enllà del descans de l’heroi tu continues al costat del vestigi; paral·leles fèrriques a punt de fuga portadores de pedra negra.

Les urbs deixen d’existir i arrels dels boscos on cucs que habitaran la pols de l’origen engrapen camí, perdent-te sense alè als pregons de la fondalada, mentre fullatge construeix un call entre les seves branques poblades de rosada que ofeguen raó. Dos sobtats corsers apareixen; el blanc i el negre. Quin color triar? Pírrica decisió! la partida sempre té el mateix final, escac i mat.

Orèades del bosc enfurismen i lluny d’elles vessant abaix se’t retroba, ara ja cristal·lí sense ganyada de civilització i deixant les darreres set cases t’enfiles per estret de pics on rau gèlid repte pagà. Ets prim, pur i verge saltant amb goig entre llosa i llosa. A darrera vall d’aquell indret, atracció invernal dels mortals, la calma morta es contempla lluny i per un forat de la marrana emergeixes. Per què? Del fons de les foscors més profundes a sota de l’infern una veu respon: Perquè broti el poema.

Lluís Ribes i Portillo