Víctor
Francesc
ser endins
ser ésser de vida lenta
tan lenta que semblés roca
tan roca com si fos cleta
tan cleta i fonda
que semblés mar
tan mar de pell
que només fos
que sexe i temps
deler de carn
solatge i llera
escuma entrant
en molsa d’anys
Francesc López
Francesc
Hera
Hera
M’agrada mirar-te Hera
a dalt plena d’estels
al buit de tela negra
presó hermètica del temps
que en els rius de la Terra
t’atrapa en un torrent
que enfonsa les idees,
que la vida arrossega.
Hera
Lluís Ribes i Portillo
L’escalfor
L’escalfor
L’escalfor de la claror
sempre ha entrat a les llars;
per una escletxa fortuita,
per un cos incandescent,
per la finestra emmarcada,
o per l’electró galvànic.
També per la porta, alhora
que entren i surten les bèsties.
L'escalfor
Lluís Ribes i Portillo
Fona
Fona
Les plors dels parents
ruixen els camps de llavors
breus murs de l’hivern.
Sóc la teva pedra
al joc de la guerra.
Plantada a la base
en tibada goma
al frec de la galta
els dits que m’aturen
en gallet primari
fins que m’alliberes
plena d’energia.
Sóc la pedra que
clamaré parents!
Sóc la pedra que
eixugaré plors!
Sóc la pedra que
farà caure murs!
Sóc la pedra que
redimirà camps!
En sentit contrari
un metall hostil,
al teu parietal-
temporal esquerre,
entra silenciós.
Fona
Lluís Ribes i Portillo
No raja
No raja
Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.
Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.
La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.
L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.
No Raja
Lluís Ribes i Portillo
Mur
Escala vermella
Classes d’hivern
Al penja-robes
el barret de feltre
descansa,
el mocador groc
reposa,
i l’abric, de negra pell,
s’esbat.
A l’hora de recollir,
el barret de feltre
escalfa,
el mocador groc
embolca,
i l’abric, de negra pell,
resguarda.
Al passadís, finestres de vidre,
i sota l’esguard de la washingtònia
el barret de feltre
ennobleix,
el mocador groc
referma,
i l’abric, de negra pell,
enlluerna.
Classes d'hivern
Lluís Ribes i Portillo
Si volguessis a l’amor dir-li adéu…
Si volguessis a l’amor dir-li adéu
com li vas dir hola, amic Marcel,
jo li voldria dir adéu a la vida
com quan vaig saludar-la el primer dia:
Amb un darrer crit seguit d’un tall net,
al cordó de l’ànima,
alliberant-me del meu antic món
i sota una nova llum del record
ésser lleuger a les cambres d’amor
i no dir mai més la paraula adéu.
Si volguessis a l'amor dir-li adéu...
Lluís Ribes i Portillo
Mariner
Mariner
Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.
Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.
Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?
Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.
Lluís Ribes i Portillo
mariner
El tren
El tren
la locomotora
el vagó
el passadís
el seient
m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.
El tren
Lluís Ribes i Portillo
Taula de fusta
Taula de fusta
El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.
El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.
La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.
Taula de fusta
Lluís Ribes i Portillo
Housewife
Housewife
Some women marry houses.
It’s another kind of skin; it has a heart,
a mouth, a liver and bowel movements.
The walls are permanent and pink.
See how she sits on her knees all day,
faithfully washing herself down.
Men enter by force, drawn back like Jonah
into their fleshy mothers.
A woman is her mother.
That’s the main thing.
Les mirades no tenen vergonya
Les mirades no tenen vergonya
Ensopeguen a l’oceà immens
i s’amarren en un temps fugaç:
L’ona de pler que fervosa puja
fins aquell embat que al cor colpeix
i trenca els esguards que oposats
deixen una estela de gasoil
melangia en un oceà convuls.
El bes parlaria de l’amor,
i les paraules dels secrets
que no podrem compartir mai.
Les mirades no tenen vergonya
Lluís Ribes i Portillo
Cala Canyelles
Cala Canyelles
M’alço en dissabte de febrer
sentint les guitzades d’hivern
sóc cos de carbó matiner
llevant del finestró el pestell.
Clamo el primer vers – Bon dia pèlag!
Refredes encara la terra? –
De sobte, uns passos per darrera
abandonant les dues empenyes
pugen amunt la meva esquena
duent la xardor que em penetra.
Avui dissabte de febrer
som brases tots dos del recer
l’atiador ens torna als refrecs
abans la canalla desperti.
Cala Canyelles
Lluís Ribes i Portillo
lluna
Sempre han dit que només et veuria de nit
però aquest matí t’he trobat al costat,
al llit que ho encercla tos des dels principis
i que només l’alosa gosa reptar.
La llum precoç reverbera els teus vells solcs
marxes muda mentre arriba la meva presó:
mantenir-te present durant tot el dia
dintre de la meva cambra ressonant.
Només quan cau la foscor m’allibero
sota l’estol d’estornells grimpant balcons,
amb vertigen de no trobar-te enlloc.
I és, entre estels que humitegen el cel
i l’avió que mai ha deixat de volar,
que t’ensopego vessant tot el meu deler
perquè no sé pas si demà et trobaré.
Lluna
Lluís Ribes i Portillo
Tres germans
Transports
Transports
Els avions flairen els núvols,
els vaixells llepen oceans,
els cotxes manyeguen l’asfalt,
els trens esbossen nous paratges.
No té cap sentit arribar
si desapareix el viatge.
Els cors adoben desamors.
Transports
Lluís Ribes i Portillo
Alosa
Skylark – Dexter Gordon
Libèl·lula
Libèl·lula
A la teva talaia
tots els colors contemples:
El blau del Perdurable
damunt del blanc que reposa,
l’ocre de les façanes
amb verd de les torretes,
el vermell de l’ardor,
el negre fent-se cendra.
A l’atzur tacat del meu toll
la teva volada rasant.
Lluís Ribes i Portillo
Libèl·lula
Sketch I
Bon Nadal
Canto a la nube
Canto a la nube
tú que en estos versos naces
en morada de los peces
tú que subes por las faldas
y lloran todas sus ramas
tú que emanas la bebida
sobre las frágiles raíces
tú que lustras adoquines
entre aquellas calles grises
tú que sobre los desiertos
te escondes tras los silencios
tú que a nuestra vieja luna
velas de plata tul.
¿qué paisaje te cobija
cuando este poema termina?
Canto a la nube
Lluís Ribes i Portillo
Hi tornem?
Hi tornem?
Els dos costats del cordó
dormen sobre la sabata.
Creuats, s’estiren fent nus.
Els dos costats del cordó
juguen sobre la sabata.
Cenyits, s’estiren fent llaç
L’estima a caminar junts;
si el tibes per un costat
s’esfuma al llit del record.
Els dos costats del cordó
dormen sobre la sabata.
Creuats, s’arrufen tots dos.
Hi tornem?
Lluís Ribes i Portillo
Tourism
Tourism
to travel with both clocks
to the city of lust
we paddle wishing well
where we rent our souls
to whom plunks our dignity
far away the animality
tourism where we leave our wings
tourism where we ever win
our bodies swelters through tears
fines crack down on our sins
when we return to our wings
journal logs slashes by reality
but no ones impacts our destiny
future ever will be our history
tourism where we leave our wings
tourism where we ever win
Lluís Ribes i Portillo
Va de somnis
Va de somnis
El repòs ens emmena moments diaris
dibuixats en tela confessional
a la nostra tendra escorça cerebral.
Són els coneguts somnis i tenim varis:
Aquells per exemple d’inferns sanguinaris
o que ens segresten dintre d’un cos banal
o que ens fan volar per l’espai sideral
o retrobar-nos amb éssers funeraris.
Però n’hi ha un amb una singularitat
que ens allibera del llast fix fet de plom
més enllà del repòs que aquí hem esmentat.
El seu port d’arribada és felicitat
el seu goig llibertat i és el que tothom
anomena el somni que es fa realitat.
Va de somnis
Lluís Ribes i Portillo
Pera penjada
Pera penjada
Pera penjada, ets claror
davant la mirada immòbil
d’aquell qui jeu al cau dels somnis
dintre cambra xafarot
mentre les parets mormolen:
la fressa de la nevera,
el xeric d’una parella,
l’esvalot d’una sirena.
Pera penjada, ets foscor
i ara la mirada ja orba
tanca tota coneixença
que durant el dia ofega.
Pera penjada
Lluís Ribes i Portillo
L’escala
L’escala
Graons de tardor
pom carceller de sentits,
puges cap amunt.
L'escala
Lluís Ribes i Portillo
