ribes blog
Violència masclista
S’ignora com la llum ambre
orfandat dintre el semàfor
la recambra del projectil perdut.
S’executa com fa el lladre
de guant blanc, tot impol·lut
que roba diamant sense alçar l’urna.
S’esventa com el narcòtic
viatger silenciós
clandestí a prop de les nostres corbates.
La raó no entra a l’home irraonable;
després de l’ambre arriba sempre el roig.
Lluís Ribes i Portillo
A taula
El fons; immutable, etern, universal.
La forma; variable, efímera, personal.
Ja és hora que deixis de xarrupar
a taula vi blanc amb el bacallà.
L’arbre de Nadal
La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.
El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!
Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.
Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or tornen
a l’arbre de Nadal.
Oh, caral·luma que florejarà
sobre tremors d’afermadora ensuma
la primavera que s’enfonsarà
a l’ombra balma on la vida s’esfuma.
Vil buida-sacs, per quan faràs singlar
lluny les llavors dels gorgs pels rius d’escuma?
Terra promesa! planell sense dol
a l’horitzó amagatall de l’atol.
Però no hi ha acollença a la terra nova
tan sols deshonres com grans al desert
oblit origen de fonoll i bova.
Llavor forana jeus al descobert
deler de nit dintre la humida alcova:
plantar principi sota fang incert.
Flor caral·luma creixenera al sol
que a l´horitzó portaràs el consol.
Lluís Ribes i Portillo
[…]
Sol entre tants …
Orb entre llums, …
Sord entre sons, …
Sortit del cau matern vas
enlluernar pell tangible
física fotosensible
constant cuirassa al meu pas.
Pigues i taques al ras
sots del cranc de negra closca
amb qui ara fumeges llosca,
fiords de la melangia.
Ombra de la nit, quin dia
deixaràs la cambra fosca?
Dalla
M’has dut gelor
llevant darrera fulla.
Avui recordo
l’oblit de la jaqueta
al pati de l’escola.
Entre parades
Fantasma elèctric pren metàl·lic cos
singlant pels cables sense fi de coure
irromp motors, servents humils, per moure
el tren damunt el ferro fred lliscós.
S’agita al seu trajecte sinuós
comunicant parades per on cloure
ànimes fosques, grises, per concloure
desplaçament de física veloç.
Porta tancada. El trànsit és fugaç.
El viatger amb dades connectades
inhibidor humà més que eficaç!
Però creuant galvàniques mirades,
enamorats transformen desenllaç:
el magma trenca trens entre parades.
Vespres sense parents
viaducte amb mirades
els amants erigeixen,
retrobament de llavis
com fidels camarades,
fins a l’alba.
Les mitgeres emparen
aparellada física,
constant centrifugat
desvesteix la mentida
cosint l’únic abric,
fins a l’alba.
Cremen les realitats
sobre l’avinentesa
mancada de tornada,
atapeïda de pler.
Silencis en estèreo,
fins a l’alba.
Claror bugadera
romp l’abric de calor.
Pel desguàs plouen cendres
i col·lapsen els ponts
damunt trista metròpolis.
És l’alba.
No es que las piedras sean mudas;
sólo guardan silencio.
De sol sadoll,
de lluna ple,
m’ha faltat llum.
I, què hem après?
Doncs, ben mirat,
potser ben poc,
potser no res.
T’abraço com el poema,
del primer al darrer vers.
Et beso com la rima,
colpeig a cada tònica.
T’endinso com la imatge,
papallona de sentits.
La vida:
passió fins al buit.
La nit és lleu. Els dos amants s’han adormit.
Té dos presents l’Amor dintre la mà discreta.
¿A qui darà l’enyor?¿A qui l’oblit?
Perdre’s per retrobar.
Olorar el dolor
tastar la llum
escoltar l’ombra.
Marxar per tornar.
Tant sols les pedres
resten per sempre.
treballaré el teu cos
minuciosament.
despertaré el desig
del marbre dels teus flancs.
hi ha tanta nit en el teu cos!
i escopiré l’amor
com qui s’adona a temps
del frau de l’esperança.
Glaçons al got
ensucrada angostura
cirera amagada.
Esfumes tot el whisky,
trobes la passió.
Todo río vuelve a su cauce y el polvo a la tierra. No es hacia lo alto que se despliegan las alas: volar se vuela en las honduras que las raíces cavaron.
XLVI – Hugo Mújica
Sota cel blau
bufa suau mestral.
Un vol rasant
àliga al voltant.
Neu a la vall
muda tot el Montcalm.
Bèsties dormen al cau
somnis d’eterna pau.
Dalt el vessant
pou de tranquil·litat.
Ulls sobre l’estany
ones al seu mirall.
Trepitjada en fals
tot cau avall.
A la barra superior:
jerseis alpins
pantalons texans.
Americana de les Amèriques
corbates metropolitanes.
Vestits de bohèmia
picardies dels faraons;
tots suspesos
del penjador,
funàmbul obstinat i enigmàtic
que guarda la muda
-només si tens llar-
per no vestir nu
l’endemà.
…
i sec
a frec
de foc,
remoc
el fems
del temps
… ( Enric Casasses )
i doncs
petons
que faig
en fals
devers
la pell
de dolç
amor,
el vent
ponent
bufar
al llamp
del cos
al fons
del buit
podrit.
Records
dels focs
que cremen
a Tremp.
L’Omar agarrava
a la seva mà
un manoll de flors
que llançà a la mar.
Tots els plors dels seus records
se les emportà una onada
a prop de les pitjors pors
a prop de la seva dona.
Fàtima havia partit
per deixar de patir
dintre un antic vaixell
a un vell continent
que no conté popa
tan sols conté proa.
Vet aquí el vaixell
s’enfonsà a la mar
i la mort pillà
l’amor de l’Omar
i amb aquest amor
el seu gran tresor
que va bategar
a sota el seu cor.
“El gos autònom
l’ànima dependent
corretja urbana”
Lluís Ribes i Portillo
Platja d’estiu (1)
Assegut a la barra (0)
Vall (0)
L’amant fidel (0)
Records (2)
