8 – Lluís Ribes i Portillo (cc)
Com preparar un estiu
Poma verda pelada i tallada a daus.
Suc de llimona espremuda amb les mans.
Es fa un tast i tot seguit
pensar com serà el pròxim estiu.
Com preparar un estiu
Lluís Ribes i Portillo
Les habitacions buides
Les habitacions buides
no tenen sentit.
Els castells estan tristos
i la plaça de la Revolució
plena de desconeguts.
Les habitacions buides
Lluís Ribes i Portillo
El cel verd…
El cel verd
la mar groga
la terra blava
les ombres blanques.
El meu món.
El cel verd...
El present està trist
El present està trist,
mai podrà ser futur
mai va poder ser passat.
El present està trist...
Lluís Ribes i Portillo
Sobre el quadre de Turner
El port de Calais mulla encara la tela,
l’oli i la consciència de foscor.
Arriba la barca sobre llengües del mar d’Ulisses,
engolint sota l’escuma les vides
que s’enfonsaren com pedres.
El cel és un cos turmentat de grisos.
Trona en aquells que encara s’aferren
a la fusta surant sobre l’oblit.
En aquest abisme obres un tros de cel
perquè volin els albatros indolents
i dibuixes el darrer traç: una claror a l’horitzó.
Però en realitat, ja fa anys que res es mou a la tela.
William, per què vas pintar un altre paisatge?
Sobre el quadre de Turner
Lluís Ribes i Portillo
Brook Green Park
A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.
Brook Green Park
Lluís Ribes i Portillo
La set
El dia de feina s’ha acabat
el sol s’amaga
mentre m’espero a la parada de bus
arrossegant la nit
veig passar els vehicles a banda i banda
sota els meus peus
sense saber quins són els seus destins
travesso les fronteres
tan sols el vetust de la línia set
saltant les muntanyes
que s’apropa frec a frec la vorera
veuré tota la mar
s’atura i obre les portes
sobrevolant la terra
al trajecte de tornada a casa
per dormir al teu llit.
La set
Lluís Ribes i Portillo
Al pati les washingtònies s’eleven al cel…
Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:
La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.
Al pati les washingtònies s'eleven al cel...
Lluís Ribes i Portillo
El poema més bonic del món
El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.
Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?
El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.
El poema més bonic del món...
Lluís Ribes i Portillo
Com enrogeix la dolça poma
Com enrogeix la dolça poma a l’alta branca,
a dalt de tot de la més alta de les branques;
van descuidar-se-la els que feien la collita
no, que no era per descuit, era que no
aconseguien arribar-hi…
Safo de Lesbos
Tan sols tu, darrer jornaler,
que no tens cap mena de pressa,
la vas fer caure del pomer
podrint-la bé a sobre la terra
i fent que els joiosos sements
penetrin la foscor incerta.
Al cap i a la fi, ets el temps,
i ja pots treure’t el barret
fins al proper mes de novembre.
Com enrogeix la dolça poma...
Lluís Ribes i Portillo
A sota la dutxa
A sota la dutxa
no diferencio
les gotes de l’aigua
de les meves llàgrimes.
Però tant se val,
pel mateix desguàs
marxen totes elles.
A sota la dutxa
Lluís Ribes i Portillo
G
Has passat com un minut pel rellotge…
Has passat com un minut pel rellotge;
Ara toca esperar tota una altra hora
retrobar-te i no saber si podré
tenir-te més de seixanta segons.
Has passat com ...
Lluís Ribes i Portillo
Eres mi luna
Eres mi luna,
pero no sé alunizar
en tu desierto.
Eres mi luna...
Lluís Ribes i Portillo
Poètica
Kiedy zacząlem pisać, nie wiedzialem wcale…
Tomasz Rócycki
Quan vaig començar a escriure, de cap de les maneres
coneixia el secret, verí dels brots arborescents.
Portat per un vent eremita de la tardor
el verd pulcre deixa pas a una calidesa freda.
És l’inici de tots els comiats: Els arbres ploren
mentre el bosc sencer ordeix la catifa de Caront.
El vent no deixa de bufar, només queden les branques,
i si no hagués escrit, les fulles de versos orfes
a l’aire, s’enlairarien i caurien de nou.
Poètica
Lluís Ribes i Portillo
El Glaç
El glaç
Davant de tu, el glaç.
Cos dur i sordmut
escultor de valls
destructor de roques.
Transparent d’essència
opac d’esperit.
Cambra de l’atzur
i la maragda
amb la pell de foc,
funda del temps orfe.
Davant del glaç, tu.
I amb el teu escalf
jo desaparec.
El glaç
Lluís Ribes i Portillo
O
Baja Costura
Baja costura
Quítame la escarpela
de culpa. Yo no he rasgado
tu mundo ni he recortado
de tus alforjas la tela
para vestir mi cautela.
No es gala que me merezca,
aunque de lejos parezca
alfombra de bienvenida.
Prefiero andar desvestida,
que el paso no se entorpezca.
Rosana Alija
Víctor
Sense Cicatriu
Avui tocava ser sol davant del mar
Ferida que no tanca.
No tallo cap branca
de l’arbre de l’amor.
Qui estima no pensa
què vol dir aquest mot.
Ferida que no tanca,
carícia que manca
en un moment de mort.
Qui estima somia
què pot ser aquest sot.
Ferida que no tanca,
natura que no és franca.
La boca es menja el cor.
Qui estima sospita
què agrirà aquest llot.
De mot a sot.
De sot a llot.
De llot a mot.
Dia 1
Víctor Obiols
Víctor
Francesc
ser endins
ser ésser de vida lenta
tan lenta que semblés roca
tan roca com si fos cleta
tan cleta i fonda
que semblés mar
tan mar de pell
que només fos
que sexe i temps
deler de carn
solatge i llera
escuma entrant
en molsa d’anys
Francesc López
Francesc
Hera
Hera
M’agrada mirar-te Hera
a dalt plena d’estels
al buit de tela negra
presó hermètica del temps
que en els rius de la Terra
t’atrapa en un torrent
que enfonsa les idees,
que la vida arrossega.
Hera
Lluís Ribes i Portillo
L’escalfor
L’escalfor
L’escalfor de la claror
sempre ha entrat a les llars;
per una escletxa fortuita,
per un cos incandescent,
per la finestra emmarcada,
o per l’electró galvànic.
També per la porta, alhora
que entren i surten les bèsties.
L'escalfor
Lluís Ribes i Portillo
Fona
Fona
Les plors dels parents
ruixen els camps de llavors
breus murs de l’hivern.
Sóc la teva pedra
al joc de la guerra.
Plantada a la base
en tibada goma
al frec de la galta
els dits que m’aturen
en gallet primari
fins que m’alliberes
plena d’energia.
Sóc la pedra que
clamaré parents!
Sóc la pedra que
eixugaré plors!
Sóc la pedra que
farà caure murs!
Sóc la pedra que
redimirà camps!
En sentit contrari
un metall hostil,
al teu parietal-
temporal esquerre,
entra silenciós.
Fona
Lluís Ribes i Portillo
No raja
No raja
Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.
Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.
La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.
L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.
No Raja
Lluís Ribes i Portillo
Mur
Escala vermella
