Poètica

Kiedy zacząlem pisać, nie wiedzialem wcale…
Tomasz Rócycki

Quan vaig començar a escriure, de cap de les maneres
coneixia el secret, verí dels brots arborescents.
Portat per un vent eremita de la tardor
el verd pulcre deixa pas a una calidesa freda.
És l’inici de tots els comiats: Els arbres ploren
mentre el bosc sencer ordeix la catifa de Caront.
El vent no deixa de bufar, només queden les branques,
i si no hagués escrit, les fulles de versos orfes
a l’aire, s’enlairarien i caurien de nou.

      Poètica
Lluís Ribes i Portillo

El Glaç

El glaç

Davant de tu, el glaç.
Cos dur i sordmut
escultor de valls
destructor de roques.
Transparent d’essència
opac d’esperit.
Cambra de l’atzur
i la maragda
amb la pell de foc,
funda del temps orfe.

Davant del glaç, tu.
I amb el teu escalf
jo desaparec.

      El glaç
Lluís Ribes i Portillo

Víctor

Sense Cicatriu

Avui tocava ser sol davant del mar

Ferida que no tanca.
No tallo cap branca
de l’arbre de l’amor.
Qui estima no pensa
què vol dir aquest mot.

Ferida que no tanca,
carícia que manca
en un moment de mort.
Qui estima somia
què pot ser aquest sot.

Ferida que no tanca,
natura que no és franca.
La boca es menja el cor.
Qui estima sospita
què agrirà aquest llot.

De mot a sot.
De sot a llot.
De llot a mot.

Dia 1

Víctor Obiols

Hera

Hera

M’agrada mirar-te Hera
a dalt plena d’estels
al buit de tela negra
presó hermètica del temps
que en els rius de la Terra
t’atrapa en un torrent
que enfonsa les idees,
que la vida arrossega.

      Hera

Lluís Ribes i Portillo

L’escalfor

L’escalfor

L’escalfor de la claror
sempre ha entrat a les llars;
per una escletxa fortuita,
per un cos incandescent,
per la finestra emmarcada,
o per l’electró galvànic.

També per la porta, alhora
que entren i surten les bèsties.

      L'escalfor

Lluís Ribes i Portillo

Fona

Fona

    Les plors dels parents
    ruixen els camps de llavors
    breus murs de l’hivern.

Sóc la teva pedra
al joc de la guerra.
Plantada a la base
en tibada goma
al frec de la galta
els dits que m’aturen
en gallet primari
fins que m’alliberes
plena d’energia.

Sóc la pedra que
clamaré parents!
Sóc la pedra que
eixugaré plors!
Sóc la pedra que
farà caure murs!
Sóc la pedra que
redimirà camps!

En sentit contrari
un metall hostil,
al teu parietal-
temporal esquerre,
entra silenciós.

      Fona

Lluís Ribes i Portillo

No raja

No raja

Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.

Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.

La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.

L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.

      No Raja
Lluís Ribes i Portillo

Classes d’hivern

Al penja-robes
el barret de feltre
descansa,
el mocador groc
reposa,
i l’abric, de negra pell,
s’esbat.

A l’hora de recollir,
el barret de feltre
escalfa,
el mocador groc
embolca,
i l’abric, de negra pell,
resguarda.

Al passadís, finestres de vidre,
i sota l’esguard de la washingtònia
el barret de feltre
ennobleix,
el mocador groc
referma,
i l’abric, de negra pell,
enlluerna.

      Classes d'hivern

Lluís Ribes i Portillo

Si volguessis a l’amor dir-li adéu…

Walden7 - Lluís Ribes i Portillo
Walden7 – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Si volguessis a l’amor dir-li adéu
com li vas dir hola, amic Marcel,
jo li voldria dir adéu a la vida
com quan vaig saludar-la el primer dia:

Amb un darrer crit seguit d’un tall net,
al cordó de l’ànima,
alliberant-me del meu antic món
i sota una nova llum del record
ésser lleuger a les cambres d’amor
i no dir mai més la paraula adéu.

 

      Si volguessis a l'amor dir-li adéu...
Lluís Ribes i Portillo

Mariner

Mariner

Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.

Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.

Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?

Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.

Lluís Ribes i Portillo

      mariner

El tren

El tren

la locomotora

el vagó

el passadís

el seient

m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.

 

      El tren

Lluís Ribes i Portillo

Taula de fusta

Taula de fusta

El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.

El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.

La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.

      Taula de fusta

Lluís Ribes i Portillo

Les mirades no tenen vergonya

Les mirades no tenen vergonya

Ensopeguen a l’oceà immens
i s’amarren en un temps fugaç:
L’ona de pler que fervosa puja
fins aquell embat que al cor colpeix
i trenca els esguards que oposats
deixen una estela de gasoil
melangia en un oceà convuls.

El bes parlaria de l’amor,
i les paraules dels secrets
que no podrem compartir mai.

      Les mirades no tenen vergonya
Lluís Ribes i Portillo

Cala Canyelles

 

Cala Canyelles

M’alço en dissabte de febrer
sentint les guitzades d’hivern
sóc cos de carbó matiner
llevant del finestró el pestell.

Clamo el primer vers – Bon dia pèlag!
Refredes encara la terra? –

De sobte, uns passos per darrera
abandonant les dues empenyes
pugen amunt la meva esquena
duent la xardor que em penetra.

Avui dissabte de febrer
som brases tots dos del recer
l’atiador ens torna als refrecs
abans la canalla desperti.

      Cala Canyelles
Lluís Ribes i Portillo

lluna

Sempre han dit que només et veuria de nit

però aquest matí t’he trobat al costat,

al llit que ho encercla tos des dels principis

i que només l’alosa gosa reptar.

La llum precoç reverbera els teus vells solcs

marxes muda mentre arriba la meva presó:

mantenir-te present durant tot el dia

dintre de la meva cambra ressonant.

 

Només quan cau la foscor m’allibero

sota l’estol d’estornells grimpant balcons,

amb vertigen de no trobar-te enlloc.

I és, entre estels que humitegen el cel

i l’avió que mai ha deixat de volar,

que t’ensopego vessant tot el meu deler

perquè no sé pas si demà et trobaré.

      Lluna
Lluís Ribes i Portillo

Transports

Transports

Els avions flairen els núvols,
els vaixells llepen oceans,
els cotxes manyeguen l’asfalt,
els trens esbossen nous paratges.

No té cap sentit arribar
si desapareix el viatge.

Els cors adoben desamors.

      Transports
Lluís Ribes i Portillo

Libèl·lula

chromosaturation_lluis_ribes_i_portillo
Chromosaturation, Carlos Cruz-Diez – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

 

Libèl·lula

A la teva talaia
tots els colors contemples:

El blau del Perdurable
damunt del blanc que reposa,
l’ocre de les façanes
amb verd de les torretes,
el vermell de l’ardor,
el negre fent-se cendra.

A l’atzur tacat del meu toll
la teva volada rasant.

Lluís Ribes i Portillo
      Libèl·lula

Canto a la nube

peluqueria_lluis_ribes_i_portillo
Peluquería – Lluís Ribes i Portillo (cc)

Canto a la nube

tú que en estos versos naces
en morada de los peces

tú que subes por las faldas
y lloran todas sus ramas

tú que emanas la bebida
sobre las frágiles raíces

tú que lustras adoquines
entre aquellas calles grises

tú que sobre los desiertos
te escondes tras los silencios

tú que a nuestra vieja luna
velas de plata tul.

¿qué paisaje te cobija
cuando este poema termina?

      Canto a la nube

Lluís Ribes i Portillo