Violència masclista

Violència masclista

S’ignora com la llum ambre
orfandat dintre el semàfor
la recambra del projectil perdut.

S’executa com fa el lladre
de guant blanc, tot impol·lut
que roba diamant sense alçar l’urna.

S’esventa com el narcòtic
viatger silenciós
clandestí a prop de les nostres corbates.

La raó no entra a l’home irraonable;
després de l’ambre arriba sempre el roig.

 

Lluís Ribes i Portillo

L’arbre de Nadal

L’arbre de Nadal

La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.

El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!

Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.

Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or tornen
a l’arbre de Nadal.

Tomàs Garcés

 

Caral·luma creixenera

Oh, caral·luma que florejarà
sobre tremors d’afermadora ensuma
la primavera que s’enfonsarà
a l’ombra balma on la vida s’esfuma.
Vil buida-sacs, per quan faràs singlar
lluny les llavors dels gorgs pels rius d’escuma?
Terra promesa! planell sense dol
a l’horitzó amagatall de l’atol.

Però no hi ha acollença a la terra nova
tan sols deshonres com grans al desert
oblit origen de fonoll i bova.
Llavor forana jeus al descobert
deler de nit dintre la humida alcova:
plantar principi sota fang incert.
Flor caral·luma creixenera al sol
que a l´horitzó portaràs el consol.

      Caral·luma creixenera

 

Lluís Ribes i Portillo

Llum del dia

Sortit del cau matern vas
enlluernar pell tangible
física fotosensible
constant cuirassa al meu pas.
Pigues i taques al ras
sots del cranc de negra closca
amb qui ara fumeges llosca,
fiords de la melangia.
Ombra de la nit, quin dia
deixaràs la cambra fosca?

      Llum del dia
Lluís Ribes i Portillo

Entre parades

Entre parades

Fantasma elèctric pren metàl·lic cos
singlant pels cables sense fi de coure
irromp motors, servents humils, per moure
el tren damunt el ferro fred lliscós.

S’agita al seu trajecte sinuós
comunicant parades per on cloure
ànimes fosques, grises, per concloure
desplaçament de física veloç.

Porta tancada. El trànsit és fugaç.
El viatger amb dades connectades
inhibidor humà més que eficaç!

Però creuant galvàniques mirades,
enamorats transformen desenllaç:
el magma trenca trens entre parades.

Lluís Ribes i Portillo

Albada

albada_lluis_ribes_i_portillo
Albada – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Vespres sense parents
viaducte amb mirades
els amants erigeixen,
retrobament de llavis
com fidels camarades,
fins a l’alba.

Les mitgeres emparen
aparellada física,
constant centrifugat
desvesteix la mentida
cosint l’únic abric,
fins a l’alba.

Cremen les realitats
sobre l’avinentesa
mancada de tornada,
atapeïda de pler.
Silencis en estèreo,
fins a l’alba.

Claror bugadera
romp l’abric de calor.
Pel desguàs plouen cendres
i col·lapsen els ponts
damunt trista metròpolis.
És l’alba.

Lluís Ribes i Portillo

XLVI

Todo río vuelve
                    a su cauce
                             y el polvo a la tierra.

No es hacia lo alto
             que se despliegan las alas:
                           volar se vuela
                                          en las honduras
                                                            que las raíces cavaron.

XLVI – Hugo Mújica

Records

finestra_San_Telmo_Lluis_Ribes_Portillo
Finestra Sant Telmo – Lluís Ribes i Portillo (cc)

Records

 

Ahir erets una mar d’estels‐records.
Entre la llum de cada recordança
teixies històries amb perseverança,
barcaroles amb harmònics acords.

 

Avui, rocs calcaris formen fiords
amagant una malaltia que avança
als passos d’una amarga i negra dansa
metamorfosis dels estels en bords.

 

No hi ha llum. El temps i l’espai et confonen.
El teu xarot ja no pot retenir
les teves històries que t’abandonen.

 

Però serà torxa al meu univers
l’estel‐record que llumenejarà
l’endemà, maror del teu darrer vers.

 

Lluís Ribes i Portillo