Sóc Jo

Des que vau descobrir el foc
no heu parat d’anomenar-me
per amagar la por,
per justificar la guerra.
No m’heu deixat ni un dia de descans.
I jo us dic:
deixeu-me en pau!
moriu-vos tots
i així podré morir
amb vosaltres.

LLuís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

La mort d’Eurídice

La mort d’Eurídice

Boscos de nimfes
rierol dels amants
verí amagat
l’atac ofídic
la barca de Caront.

Ànima desolada
esglaons de versos
baixada a l’infern
pacte del dimoni:
mirada sempre endavant
mai enrere.

De l’esperança subterrània
l’emergència de l’aigua
de l’home incrèdul
la mirada impacient;
i el rierol sec
i el bosc llunyà.

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Sobre el quadre de Turner

El port de Calais mulla encara la tela,
l’oli i la consciència de foscor.
Arriba la barca sobre llengües del mar d’Ulisses,
engolint sota l’escuma les vides
que s’enfonsaren com pedres.
El cel és un cos turmentat de grisos.
Trona en aquells que encara s’aferren
a la fusta surant sobre l’oblit.
En aquest abisme obres un tros de cel
perquè volin els albatros indolents
i dibuixes el darrer traç: una claror a l’horitzó.

Però en realitat, ja fa anys que res es mou a la tela.
William, per què vas pintar un altre paisatge?

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Brook Green Park

A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.

      Brook Green Park

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

La set

El dia de feina s’ha acabat
­     el sol s’amaga
mentre m’espero a la parada de bus
    arrossegant la nit
veig passar els vehicles a banda i banda
    sota els meus peus
sense saber quins són els seus destins
    travesso les fronteres
tan sols el vetust de la línia set
    saltant les muntanyes
que s’apropa frec a frec la vorera
    veuré tota la mar
s’atura i obre les portes
    sobrevolant la terra
al trajecte de tornada a casa
    per dormir al teu llit.

      La set
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Al pati les washingtònies s’eleven al cel…

Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:

La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.

      Al pati les washingtònies s'eleven al cel...

Lluís Ribes i Portillo

 

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El poema més bonic del món

El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.

Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?

El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.

      El poema més bonic del món...

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Com enrogeix la dolça poma

Com enrogeix la dolça poma a l’alta branca,
a dalt de tot de la més alta de les branques;
van descuidar-se-la els que feien la collita
no, que no era per descuit, era que no
aconseguien arribar-hi…

Safo de Lesbos

 

Tan sols tu, darrer jornaler,
que no tens cap mena de pressa,
la vas fer caure del pomer
podrint-la bé a sobre la terra
i fent que els joiosos sements
penetrin la foscor incerta.

Al cap i a la fi, ets el temps,
i ja pots treure’t el barret
fins al proper mes de novembre.

      Com enrogeix la dolça poma...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

A sota la dutxa

A sota la dutxa
no diferencio
les gotes de l’aigua
de les meves llàgrimes.

Però tant se val,
pel mateix desguàs
marxen totes elles.

      A sota la dutxa
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Has passat com un minut pel rellotge…

Has passat com un minut pel rellotge;
Ara toca esperar tota una altra hora
retrobar-te i no saber si podré
tenir-te més de seixanta segons.

      Has passat com ...
Lluís Ribes i Portillo

Eres mi luna

Eres mi luna,
pero no sé alunizar
en tu desierto.

      Eres mi luna...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Poètica

Kiedy zacząlem pisać, nie wiedzialem wcale…
Tomasz Rócycki

Quan vaig començar a escriure, de cap de les maneres
coneixia el secret, verí dels brots arborescents.
Portat per un vent eremita de la tardor
el verd pulcre deixa pas a una calidesa freda.
És l’inici de tots els comiats: Els arbres ploren
mentre el bosc sencer ordeix la catifa de Caront.
El vent no deixa de bufar, només queden les branques,
i si no hagués escrit, les fulles de versos orfes
a l’aire, s’enlairarien i caurien de nou.

      Poètica
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El Glaç

El glaç

Davant de tu, el glaç.
Cos dur i sordmut
escultor de valls
destructor de roques.
Transparent d’essència
opac d’esperit.
Cambra de l’atzur
i la maragda
amb la pell de foc,
funda del temps orfe.

Davant del glaç, tu.
I amb el teu escalf
jo desaparec.

      El glaç
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Hera

Hera

M’agrada mirar-te Hera
a dalt plena d’estels
al buit de tela negra
presó hermètica del temps
que en els rius de la Terra
t’atrapa en un torrent
que enfonsa les idees,
que la vida arrossega.

      Hera

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’escalfor

L’escalfor

L’escalfor de la claror
sempre ha entrat a les llars;
per una escletxa fortuita,
per un cos incandescent,
per la finestra emmarcada,
o per l’electró galvànic.

També per la porta, alhora
que entren i surten les bèsties.

      L'escalfor

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

No raja

No raja

Els astres han clos els fanals
i el cel que ja no vol plorar,
fuig darrera de l’infinit
i amb ell tots els nostres oceans.
El terra dur, impenetrable,
empresona cada llavor
i els rius no arriben a cap lloc.
Els boscos esperen al vent
que ha decidit no volar més
mentre estols d’aloses emigren
al sur de l’hivern extraviat
a on l’escombra vella i mandrosa
xerra amb una taranyina orfe.

Tots els colors de la natura
es precipiten al marró.

La por s’esborrona i s’amaga,
la joia no en sap de somriures,
l’esperança és tota una incrèdula,
la tristesa una mentidera.

L’Edèn ha tancat per vancances,
l’infern, glaçat i el glaç vapor.
La Mort juga aburrida al dòmino.
El temps fa temps que va morir
i l’amor tan sols és un mot.

      No Raja
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Classes d’hivern

Al penja-robes
el barret de feltre
descansa,
el mocador groc
reposa,
i l’abric, de negra pell,
s’esbat.

A l’hora de recollir,
el barret de feltre
escalfa,
el mocador groc
embolca,
i l’abric, de negra pell,
resguarda.

Al passadís, finestres de vidre,
i sota l’esguard de la washingtònia
el barret de feltre
ennobleix,
el mocador groc
referma,
i l’abric, de negra pell,
enlluerna.

      Classes d'hivern

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Si volguessis a l’amor dir-li adéu…

Walden7 - Lluís Ribes i Portillo
Walden7 – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Si volguessis a l’amor dir-li adéu
com li vas dir hola, amic Marcel,
jo li voldria dir adéu a la vida
com quan vaig saludar-la el primer dia:

Amb un darrer crit seguit d’un tall net,
al cordó de l’ànima,
alliberant-me del meu antic món
i sota una nova llum del record
ésser lleuger a les cambres d’amor
i no dir mai més la paraula adéu.

 

      Si volguessis a l'amor dir-li adéu...
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Mariner

Mariner

Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.

Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.

Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?

Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.

Lluís Ribes i Portillo

      mariner
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El tren

El tren

la locomotora

el vagó

el passadís

el seient

m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.

 

      El tren

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Taula de fusta

Taula de fusta

El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.

El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.

La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.

      Taula de fusta

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Les mirades no tenen vergonya

Les mirades no tenen vergonya

Ensopeguen a l’oceà immens
i s’amarren en un temps fugaç:
L’ona de pler que fervosa puja
fins aquell embat que al cor colpeix
i trenca els esguards que oposats
deixen una estela de gasoil
melangia en un oceà convuls.

El bes parlaria de l’amor,
i les paraules dels secrets
que no podrem compartir mai.

      Les mirades no tenen vergonya
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Cala Canyelles

 

Cala Canyelles

M’alço en dissabte de febrer
sentint les guitzades d’hivern
sóc cos de carbó matiner
llevant del finestró el pestell.

Clamo el primer vers – Bon dia pèlag!
Refredes encara la terra? –

De sobte, uns passos per darrera
abandonant les dues empenyes
pugen amunt la meva esquena
duent la xardor que em penetra.

Avui dissabte de febrer
som brases tots dos del recer
l’atiador ens torna als refrecs
abans la canalla desperti.

      Cala Canyelles
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

lluna

Sempre han dit que només et veuria de nit

però aquest matí t’he trobat al costat,

al llit que ho encercla tos des dels principis

i que només l’alosa gosa reptar.

La llum precoç reverbera els teus vells solcs

marxes muda mentre arriba la meva presó:

mantenir-te present durant tot el dia

dintre de la meva cambra ressonant.

 

Només quan cau la foscor m’allibero

sota l’estol d’estornells grimpant balcons,

amb vertigen de no trobar-te enlloc.

I és, entre estels que humitegen el cel

i l’avió que mai ha deixat de volar,

que t’ensopego vessant tot el meu deler

perquè no sé pas si demà et trobaré.

      Lluna
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest