Mariner

Mariner

Tu que tindries un cel etern
per explorar antics secrets
amb vents que et pentinen la pell
núvols que sadollen la set
i el control de l’astre del temps
a l’abast d’un breu moviment.

Tu que tindries un mar platònic
per capbussar-t’hi cercant l’or
als tresors que canten al món
amb bancs de peixos tornassol
i elegants cetacis fent bots
per sobre del teu cos brunós.

Tu, mariner, per què navegues
sempre cap a una línia incerta?

Bufa l’oreig a l’alba
el mar i el cel comencen
on l’horitzó acaba.

Lluís Ribes i Portillo

      mariner
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El tren

El tren

la locomotora

el vagó

el passadís

el seient

m’arrosseguen a través d’erms
per una costura terrera
paral·leles mudes del temps
que em retrobaran ja vençut
a l’estació sense finestra.

 

      El tren

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Taula de fusta

Taula de fusta

El tovalló de paper jeu a la taula de fusta
una cantonada doblega a l’interior
amb un angle recte i apareix el triangle.

El parell de bastonets jeu a la taula de fusta
protegits pel triangle ensenyen les seves puntes
mentre per sota s’aferren amb fermesa.

La mirada comuna jeu a la taula de fusta
arrupits tots dos a dintre una cambra anhelada
a punt de satisfer el nostre apetit.

      Taula de fusta

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Les mirades no tenen vergonya

Les mirades no tenen vergonya

Ensopeguen a l’oceà immens
i s’amarren en un temps fugaç:
L’ona de pler que fervosa puja
fins aquell embat que al cor colpeix
i trenca els esguards que oposats
deixen una estela de gasoil
melangia en un oceà convuls.

El bes parlaria de l’amor,
i les paraules dels secrets
que no podrem compartir mai.

      Les mirades no tenen vergonya
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Cala Canyelles

 

Cala Canyelles

M’alço en dissabte de febrer
sentint les guitzades d’hivern
sóc cos de carbó matiner
llevant del finestró el pestell.

Clamo el primer vers – Bon dia pèlag!
Refredes encara la terra? –

De sobte, uns passos per darrera
abandonant les dues empenyes
pugen amunt la meva esquena
duent la xardor que em penetra.

Avui dissabte de febrer
som brases tots dos del recer
l’atiador ens torna als refrecs
abans la canalla desperti.

      Cala Canyelles
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

lluna

Sempre han dit que només et veuria de nit

però aquest matí t’he trobat al costat,

al llit que ho encercla tos des dels principis

i que només l’alosa gosa reptar.

La llum precoç reverbera els teus vells solcs

marxes muda mentre arriba la meva presó:

mantenir-te present durant tot el dia

dintre de la meva cambra ressonant.

 

Només quan cau la foscor m’allibero

sota l’estol d’estornells grimpant balcons,

amb vertigen de no trobar-te enlloc.

I és, entre estels que humitegen el cel

i l’avió que mai ha deixat de volar,

que t’ensopego vessant tot el meu deler

perquè no sé pas si demà et trobaré.

      Lluna
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Transports

Transports

Els avions flairen els núvols,
els vaixells llepen oceans,
els cotxes manyeguen l’asfalt,
els trens esbossen nous paratges.

No té cap sentit arribar
si desapareix el viatge.

Els cors adoben desamors.

      Transports
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Libèl·lula

chromosaturation_lluis_ribes_i_portillo
Chromosaturation, Carlos Cruz-Diez – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

 

Libèl·lula

A la teva talaia
tots els colors contemples:

El blau del Perdurable
damunt del blanc que reposa,
l’ocre de les façanes
amb verd de les torretes,
el vermell de l’ardor,
el negre fent-se cendra.

A l’atzur tacat del meu toll
la teva volada rasant.

Lluís Ribes i Portillo
      Libèl·lula
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Hi tornem?

Hi tornem?

Els dos costats del cordó
dormen sobre la sabata.
Creuats, s’estiren fent nus.

Els dos costats del cordó
juguen sobre la sabata.
Cenyits, s’estiren fent llaç

L’estima a caminar junts;
si el tibes per un costat
s’esfuma al llit del record.

Els dos costats del cordó
dormen sobre la sabata.
Creuats, s’arrufen tots dos.

      Hi tornem?

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Tourism

Tourism

to travel with both clocks
to the city of lust
we paddle wishing well
where we rent our souls
to whom plunks our dignity
far away the animality

tourism where we leave our wings
tourism where we ever win

our bodies swelters through tears
fines crack down on our sins
when we return to our wings
journal logs slashes by reality
but no ones impacts our destiny
future ever will be our history

tourism where we leave our wings
tourism where we ever win

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Va de somnis

Va de somnis

El repòs ens emmena moments diaris
dibuixats en tela confessional
a la nostra tendra escorça cerebral.
Són els coneguts somnis i tenim varis:

Aquells per exemple d’inferns sanguinaris
o que ens segresten dintre d’un cos banal
o que ens fan volar per l’espai sideral
o retrobar-nos amb éssers funeraris.

Però n’hi ha un amb una singularitat
que ens allibera del llast fix fet de plom
més enllà del repòs que aquí hem esmentat.

El seu port d’arribada és felicitat
el seu goig llibertat i és el que tothom
anomena el somni que es fa realitat.

      Va de somnis

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Pera penjada

Pera penjada

Pera penjada, ets claror
davant la mirada immòbil
d’aquell qui jeu al cau dels somnis
dintre cambra xafarot
mentre les parets mormolen:
la fressa de la nevera,
el xeric d’una parella,
l’esvalot d’una sirena.

Pera penjada, ets foscor
i ara la mirada ja orba
tanca tota coneixença
que durant el dia ofega.

      Pera penjada

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’escala

Escala Tabakalera - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Escala Tabakalera – Lluís Ribes i Portillo (cc)

L’escala

Graons de tardor
pom carceller de sentits,
puges cap amunt.

      L'escala

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Cantussol de l’eremita

Navegues per cova del teu bassol
i mentre el rellotge es buida d’arena
cada cop s’enfonsa més la carena
per sota l’aigua d’aquest cantussol.

La son cau i t’enlaires com mussol
somiant amb la mulata sirena
de mirada marbre i de cuir morena
per endur-te-la més enllà del tossol.

Embruixat de sa cua d’escarlata
seduït copses el cos d’adamita
tot gustant el seu bes de xocolata.

Però com gotes a l’estalagmita
el somni romp sobre la calç i esclata
vessant d’aquell que tu ets: un eremita.

Lluís Ribes i Portillo

      Cantussol de l'eremita
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Ter

Ter

Tu antic que t’estampes a la frontera on poeta escriu els últims versos de tot plegat. Tu que portes aigües d’altres i ja arribes a la calma morta, existeix tot un camí fins al teu començ per saber del teu perquè. I estirant d’estaca, l’excursió comença entre camps, turonets, poblets i castells que vigilen passes alhora que el teu cos generós com grossa del barri és plata sota núvols que sostenen cels. Quanta experiència arrossegues.

I d’aquest cel la llum es desprén del dia als barris de ciutat i prop de freàtica humitat flameja la passió sobre cementiris d’amants. Serà l’amor tot amagatall de la mort? Potser és pregunta primerenca quan en aquestes alçades tu, més viu que mai, tens tanta força com cent mil cavalls per moure extenses jornades transformadores d’energia a capital lluny de les butxaques dels bracers.

Però aquesta força és retinguda per una de més titànica si cal; tres gegants que les dinasties més antigues fosques i masòniques aixecaren com catxalots que emergeixen cap atzur entre congostes terres per retenir-te, convertir-te en esclau de Demèter. I Només quan aquests formigons cetacis expiren, t’alliberes en un orgasme d’escuma somni de bandoler per deixar de ser pirata fantasma a les llongues serres.

La follia s’estableix al seny com boira que emergeix de les cendres on alosa és la barca de Caront navegant entre aigües grises. Tan sols llum d’un far de versos blaus desvesteix bruma i apareix plana amagada, plana del romàntic, dels estels estelats i paraules vives que ressonen al fons dels cims d’aquest teatre per on transcorres tortuós avui color xocolata. És un regne on es forjà sota metall de primera alba i quatre raigs de sang un sentit lluny de mitja lluna i més enllà del descans de l’heroi tu continues al costat del vestigi; paral·leles fèrriques a punt de fuga portadores de pedra negra.

Les urbs deixen d’existir i arrels dels boscos on cucs que habitaran la pols de l’origen engrapen camí, perdent-te sense alè als pregons de la fondalada, mentre fullatge construeix un call entre les seves branques poblades de rosada que ofeguen raó. Dos sobtats corsers apareixen; el blanc i el negre. Quin color triar? Pírrica decisió! la partida sempre té el mateix final, escac i mat.

Orèades del bosc enfurismen i lluny d’elles vessant abaix se’t retroba, ara ja cristal·lí sense ganyada de civilització i deixant les darreres set cases t’enfiles per estret de pics on rau gèlid repte pagà. Ets prim, pur i verge saltant amb goig entre llosa i llosa. A darrera vall d’aquell indret, atracció invernal dels mortals, la calma morta es contempla lluny i per un forat de la marrana emergeixes. Per què? Del fons de les foscors més profundes a sota de l’infern una veu respon: Perquè broti el poema.

      Ter

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

L’amant fidel

Ets l’estimat més discret
t’amagues de les converses
i a les marees adverses
m’enfilo al teu ganivet
on em fas un tall ben net
suporant l’amargor,
nova ganyada d’enyor.
Oh solitud a la nit
que m’aferra sobre el llit
i amanyaga el meu dolor.

      L'amant fidel

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Revetlla

Tornant del ball del meu oblit
el temps retens
i amb aquell esguard exquisit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.
No parem en tot el festeig
sota tonada
de l’orquestra i el seu solfeig.
La nit tornada
tot junts enfilem pel passeig
d’aquell pretèrit diluït.
Amb què em sorprens?
Ta reconquesta al cobrellit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.

      Revetlla

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Somia

Aquell qui no parla
pensa i aquell que no parla
ni pensa, somia.

      Somia

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Vida és lluna sense sol

Vida és lluna sense sol
un sol que no té matí
un rellotge sense l’hora
ombra que no pot dormir
sobre l’andana esgotada
parada de Rodalies
on el tren no arribarà
i l’humà sense destí
contemplant la via morta
perd trajecte al paradís.
Vida és corrent sense llum
la llum que no té París
petons sense llavis ni pell
i cor que fa buit al pit
com el sexe solitari
de l’alumne sense rima
que no guarda cap silenci
als versos sense sentit
amb cap oient disposat
a sentir-ho al bar Pastís.
Vida és un mar sense onades
onades sense morir
a les platges ensucrades
dels vents que no despentinen
els núvols absents del cel
que ploren mesquí verí
d’aquell record amagat
al fons d’un blanc passadís
on vas tancar ulls i cor
i deixares de patir.
Vida és la cerca constant
una cerca del judici
que des de la teva absència
mai no ha tornat a existir.

      Vida és lluna sense sol

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Assegut a la barra

Mai veuràs noia
sola al bar de la nit.
Només vestigi.

      Assegut a la barra

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Diari

Bilbao, emprenc camí
Rambles, torrent d’ànimes capficades
Granada, dolç llamí
Àvila, camarades.
Aquest va ser el meu diari: Pujades

      Diari

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Violència masclista

Violència masclista

S’ignora com la llum ambre
orfandat dintre el semàfor
la recambra del projectil perdut.

S’executa com fa el lladre
de guant blanc, tot impol·lut
que roba diamant sense alçar l’urna.

S’esventa com el narcòtic
viatger silenciós
clandestí a prop de les nostres corbates.

La raó no entra a l’home irraonable;
després de l’ambre arriba sempre el roig.

      Violència masclista

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Caral·luma creixenera

Oh, caral·luma que florejarà
sobre tremors d’afermadora ensuma
la primavera que s’enfonsarà
a l’ombra balma on la vida s’esfuma.
Vil buida-sacs, per quan faràs singlar
lluny les llavors dels gorgs pels rius d’escuma?
Terra promesa! planell sense dol
a l’horitzó amagatall de l’atol.

Però no hi ha acollença a la terra nova
tan sols deshonres com grans al desert
oblit origen de fonoll i bova.
Llavor forana jeus al descobert
deler de nit dintre la humida alcova:
plantar principi sota fang incert.
Flor caral·luma creixenera al sol
que a l´horitzó portaràs el consol.

      Caral·luma creixenera

 

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Dalla

Dalla

M’has dut gelor
llevant darrera fulla.
Avui recordo
l’oblit de la jaqueta
al pati de l’escola.

      Dalla
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Entre parades

Entre parades

Fantasma elèctric pren metàl·lic cos
singlant pels cables sense fi de coure
irromp motors, servents humils, per moure
el tren damunt el ferro fred lliscós.

S’agita al seu trajecte sinuós
comunicant parades per on cloure
ànimes fosques, grises, per concloure
desplaçament de física veloç.

Porta tancada. El trànsit és fugaç.
El viatger amb dades connectades
inhibidor humà més que eficaç!

Però creuant galvàniques mirades,
enamorats transformen desenllaç:
el magma trenca trens entre parades.

      Entre parades
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest