Com ha anat el dia?

– Com ha anat el dia?
– Bé
– Ha anat bé?
– Sí, ha anat bé
– Sí a mi també, tot bé?
– Sí
– Ah val, bona nit
– Bona nit

– Però estàs bé?
– … hem de parlar
– Què passa?
– Això no funciona
– El què?
– Lo nostre
– Vaja, també t’ho volia dir
– El què?
– Lo nostre no funciona
– Ah val
– Què fem?
– Deixar-ho estar?
– Segur que és el que volem?
– El què?
– Deixar-ho està
– No ho sé
– Vaja jo tampoc
– Ah val, doncs bona nit
– Bona nit.

      Com ha anat el dia?
Lluís Ribes i Portillo

Ceratina

Ceratina

De dia sóc una closca
que recorre la platja dura.

A un costat el mar,
a l’altre la roca
dels penya-segats.

De nit sóc la tortuga
que s’endinsa al mar.

Alliberat de la terra
em submergeixo a escriure
dels misteris enfonsats.

De dia sóc una closca
que recorre la platja dura,

esperant la nit
que el meu teclat qwerty
escrigui l’abisme.

      Ceratina

Lluís Ribes i Portillo

En el processador…

En el processador,
entre cada cicle de rellotge, no res.
En el nostre cor,
entre cada bateg, silenci.

      En el processador

Lluís Ribes i Portillo

MS/DOS

Eres l’amo del PC,
dominaves el hardware
oferint-lo a la nostra voluntat
mentre ens abraçàvem
al neoliberalisme.
Tu, un forat negre
que va envair les nostres cases
treballant de valent però incapaç
de fer dues tasques alhora.
Gràcies! Gràcies! Gràcies!
i perdona’ns quan et vam llançar
per una finestra.

      MS/DOS
Lluís Ribes i Portillo

Vull lleteta amb xocolata

Vull lleteta amb xocolata – demanes
quan et segresten dels teus somnis.
Són les set de la matinada, assegut
al teu costat et desitjo bon dia
mentre el sol, més mandrós a l’hivern,
encara pot dormir una estona.
Aviat t’obriré la porta per on sortiràs
a fer-te una mica més gran
abans que tornis, a la nit, al teu cau.

Quan siguis tu qui obri aquesta porta,
la teva llet estarà agra,
els teus somnis segrestats,
ningú et desitjarà bon dia
i t’hauràs fet massa gran.
Però el seu cor serà feliç com el sol,
que a l’hivern, encara pot dormir una estona.

      Vull lleteta amb xocolata
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Sóc Jo

Des que vau descobrir el foc
no heu parat d’anomenar-me
per amagar la por,
per justificar la guerra.
No m’heu deixat ni un dia de descans.
I jo us dic:
deixeu-me en pau!
moriu-vos tots
i així podré morir
amb vosaltres.

      Sóc Jo

LLuís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

A Kurt Cobain

El nen d’ulls blaus
davant la fi del món.
Colpeix les cordes
i la gàbia buida
l’omple de corbs.

La terra és pols,
el sol no escalfa.

El nen d’ulls blaus
a qui vam robar el món,
un corb va travessar-li el cap.

La terra és pols,
In the sun I feel as one.

      A Kurt Cobain

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

¿Sents aquest riu…

¿Sents aquest riu
que xiuxiujeja entre síl·labes
i salta a cada vers?
¿El veus ara com flueix
pels paisatges dels poemes
i com arriba al delta?
El llibre es tanca,
et menja la mar.

      Sents aquest riu...?

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Parafrasejant Schopenhauer

El propòsit que té el poeta a l’hora de posar en moviment la nostra fantasia és el de mostrar-nos amb un exemple què és la lluna, què és el sol.

      Parafrasejant Schopenhauer

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Com preparar un estiu

Poma verda pelada i tallada a daus.
Suc de llimona espremuda amb les mans.
Es fa un tast i tot seguit
pensar com serà el pròxim estiu.

      Com preparar un estiu

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Les habitacions buides

Les habitacions buides
no tenen sentit.
Els castells estan tristos
i la plaça de la Revolució
plena de desconeguts.

      Les habitacions buides

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El cel verd…

El cel verd
la mar groga
la terra blava
les ombres blanques.

El meu món.

      El cel verd...
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El present està trist

El present està trist,
mai podrà ser futur
mai va poder ser passat.

      El present està trist...

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Sobre el quadre de Turner

El port de Calais mulla encara la tela,
l’oli i la consciència de foscor.
Arriba la barca sobre llengües del mar d’Ulisses,
engolint sota l’escuma les vides
que s’enfonsaren com pedres.
El cel és un cos turmentat de grisos.
Trona en aquells que encara s’aferren
a la fusta surant sobre l’oblit.
En aquest abisme obres un tros de cel
perquè volin els albatros indolents
i dibuixes el darrer traç: una claror a l’horitzó.

Però en realitat, ja fa anys que res es mou a la tela.
William, per què vas pintar un altre paisatge?

      Sobre el quadre de Turner

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Brook Green Park

A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.

      Brook Green Park

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

La set

El dia de feina s’ha acabat
­     el sol s’amaga
mentre m’espero a la parada de bus
    arrossegant la nit
veig passar els vehicles a banda i banda
    sota els meus peus
sense saber quins són els seus destins
    travesso les fronteres
tan sols el vetust de la línia set
    saltant les muntanyes
que s’apropa frec a frec la vorera
    veuré tota la mar
s’atura i obre les portes
    sobrevolant la terra
al trajecte de tornada a casa
    per dormir al teu llit.

      La set
Lluís Ribes i Portillo
FacebookTwitterGoogle+Pinterest

Al pati les washingtònies s’eleven al cel…

Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:

La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.

      Al pati les washingtònies s'eleven al cel...

Lluís Ribes i Portillo

 

FacebookTwitterGoogle+Pinterest

El poema més bonic del món

El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.

Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?

El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.

      El poema més bonic del món...

Lluís Ribes i Portillo

FacebookTwitterGoogle+Pinterest