Singularitats

Mai vaig creure que dos universos
en paral·lel poguessin tocar-se.

– Tan sols un cop,
que no ho sàpiga ningú.

I van caure els estels, els planetes
i les llunes. També la gravetat
que arrossegà el buit i el temps.
I de la fusió, un petit forat negre
amagat a les nostres vides.

      Singularitats

 

Lluís Ribes i Portillo

22:13

A l’autobús de llarg recorregut
arribes al destí que ha jurat silenci.
Lluny del teu carnet d’identitat,
t’emmanilles amb unes gotes de perfum
per ingressar a la cel·la de l’amant.

      22:13

Lluís Ribes i Portillo

Allegro non molto

La capsa de música
­es congela el somriure
la tapa oberta
s’atura el cor
el ressort en tensió
cristal·litzen els ulls
la maneta alliberada
se segellen els porus
el cilindre gira
els músculs s’encartonen
Vivaldi crida l’hivern
es tanquen el pulmons
els reblons s’alcen
es glaça la sang
les làmines percudeixen
soterrades despulles
la mort balla amb tutú
i darrere del teló
la primavera espera.

      Allegro non molto

 

Lluís Ribes i Portillo

Joncar amb Rambles

Sempre penses que mai t’acabaràs el cucurutxo.
Però com tot, té un final. En resten dos vestigis:
un marxa fugaç amb el tovalló de paper
l’altre es queda en un racó ben amagat
i intenta escapar per les papiles humides
ara que m’apropo a la gelateria de la cruïlla.

      Juncar amb Rambles

Lluís Ribes i Portillo

Notícies falses

Les persones es perden a les muntanyes
però sentint el rum-rum de les seves veus
a l’abisme del bosc ancià hi penetra,
un cop més, l’esclat fosc sobre la verge molsa.

      Notícies Falses

Lluís Ribes i Portillo (versió d’un poema de Wang Wei)

 

Qüestions temporals

Fer temps no és guanyar-ne:
no tens més a la butxaca
per més que en facis. De fet,
és un forat al pantaló
per on cau i es perd a l’herba alta.
Després serà l’hora de desfer el temps
i et preguntaràs què s’ha fet d’ell.

      Qüestions Temporals

Lluís Ribes i Portillo

Les males jugades

Quan els reis d’orient
perden la màgia.
Quan el primer amor arriba
per no ser l’últim.
Quan els nens apareixen
i el temps s’amaga…
i torna quan ja no tens forces.
Quan els xiprers ara et saluden
amb un fins aviat.
Quan el darrer company de viatge
et guarda el teu visat a la butxaca.
Quan els versos no pots ficar-los
en un gobelet i tornar a tirar.

      Les males jugades

Lluís Ribes i Portillo

La mort d’un estimat

La mort d’un estimat
no és al llit,
és al cap.
No hi ha cap llit
que esborri el record.

      La mort d'un estimat

 

Lluís Ribes i Portillo

Com ha anat el dia?

– Com ha anat el dia?
– Bé
– Ha anat bé?
– Sí, ha anat bé
– Sí a mi també, tot bé?
– Sí
– Ah val, bona nit
– Bona nit

– Però estàs bé?
– … hem de parlar
– Què passa?
– Això no funciona
– El què?
– Lo nostre
– Vaja, també t’ho volia dir
– El què?
– Lo nostre no funciona
– Ah val
– Què fem?
– Deixar-ho estar?
– Segur que és el que volem?
– El què?
– Deixar-ho està
– No ho sé
– Vaja jo tampoc
– Ah val, doncs bona nit
– Bona nit.

      Com ha anat el dia?
Lluís Ribes i Portillo

Ceratina

Ceratina

De dia sóc una closca
que recorre la platja dura.

A un costat el mar,
a l’altre la roca
dels penya-segats.

De nit sóc la tortuga
que s’endinsa al mar.

Alliberat de la terra
em submergeixo a escriure
dels misteris enfonsats.

De dia sóc una closca
que recorre la platja dura,

esperant la nit
que el meu teclat qwerty
escrigui l’abisme.

      Ceratina

Lluís Ribes i Portillo

En el processador…

En el processador,
entre cada cicle de rellotge, no res.
En el nostre cor,
entre cada bateg, silenci.

      En el processador

Lluís Ribes i Portillo

MS/DOS

Eres l’amo del PC,
dominaves el hardware
oferint-lo a la nostra voluntat
mentre ens abraçàvem
al neoliberalisme.
Tu, un forat negre
que va envair les nostres cases
treballant de valent però incapaç
de fer dues tasques alhora.
Gràcies! Gràcies! Gràcies!
i perdona’ns quan et vam llançar
per una finestra.

      MS/DOS
Lluís Ribes i Portillo

Vull lleteta amb xocolata

Vull lleteta amb xocolata – demanes
quan et segresten dels teus somnis.
Són les set de la matinada, assegut
al teu costat et desitjo bon dia
mentre el sol, més mandrós a l’hivern,
encara pot dormir una estona.
Aviat t’obriré la porta per on sortiràs
a fer-te una mica més gran
abans que tornis, a la nit, al teu cau.

Quan siguis tu qui obri aquesta porta,
la teva llet estarà agra,
els teus somnis segrestats,
ningú et desitjarà bon dia
i t’hauràs fet massa gran.
Però el seu cor serà feliç com el sol,
que a l’hivern, encara pot dormir una estona.

      Vull lleteta amb xocolata
Lluís Ribes i Portillo

Sóc Jo

Des que vau descobrir el foc
no heu parat d’anomenar-me
per amagar la por,
per justificar la guerra.
No m’heu deixat ni un dia de descans.
I jo us dic:
deixeu-me en pau!
moriu-vos tots
i així podré morir
amb vosaltres.

      Sóc Jo

LLuís Ribes i Portillo

A Kurt Cobain

El nen d’ulls blaus
davant la fi del món.
Colpeix les cordes
i la gàbia buida
l’omple de corbs.

La terra és pols,
el sol no escalfa.

El nen d’ulls blaus
a qui vam robar el món,
un corb va travessar-li el cap.

La terra és pols,
In the sun I feel as one.

      A Kurt Cobain

Lluís Ribes i Portillo

¿Sents aquest riu…

¿Sents aquest riu
que xiuxiujeja entre síl·labes
i salta a cada vers?
¿El veus ara com flueix
pels paisatges dels poemes
i com arriba al delta?
El llibre es tanca,
et menja la mar.

      Sents aquest riu...?

Lluís Ribes i Portillo

Parafrasejant Schopenhauer

El propòsit que té el poeta a l’hora de posar en moviment la nostra fantasia és el de mostrar-nos amb un exemple què és la lluna, què és el sol.

      Parafrasejant Schopenhauer

Lluís Ribes i Portillo

Com preparar un estiu

Poma verda pelada i tallada a daus.
Suc de llimona espremuda amb les mans.
Es fa un tast i tot seguit
pensar com serà el pròxim estiu.

      Com preparar un estiu

Lluís Ribes i Portillo

Les habitacions buides

Les habitacions buides
no tenen sentit.
Els castells estan tristos
i la plaça de la Revolució
plena de desconeguts.

      Les habitacions buides

Lluís Ribes i Portillo

El cel verd…

El cel verd
la mar groga
la terra blava
les ombres blanques.

El meu món.

      El cel verd...

El present està trist

El present està trist,
mai podrà ser futur
mai va poder ser passat.

      El present està trist...

Lluís Ribes i Portillo

Sobre el quadre de Turner

El port de Calais mulla encara la tela,
l’oli i la consciència de foscor.
Arriba la barca sobre llengües del mar d’Ulisses,
engolint sota l’escuma les vides
que s’enfonsaren com pedres.
El cel és un cos turmentat de grisos.
Trona en aquells que encara s’aferren
a la fusta surant sobre l’oblit.
En aquest abisme obres un tros de cel
perquè volin els albatros indolents
i dibuixes el darrer traç: una claror a l’horitzó.

Però en realitat, ja fa anys que res es mou a la tela.
William, per què vas pintar un altre paisatge?

      Sobre el quadre de Turner

Lluís Ribes i Portillo

Brook Green Park

A l’hivern, les jaquetes
protegeixen als nens
perquè juguin als gronxadors
sota el brumir del vent.
També protegeix a l’avi
assegut al banc del parc
escoltant el fred silenci
d’on prové.

      Brook Green Park

Lluís Ribes i Portillo

La set

El dia de feina s’ha acabat
­     el sol s’amaga
mentre m’espero a la parada de bus
    arrossegant la nit
veig passar els vehicles a banda i banda
    sota els meus peus
sense saber quins són els seus destins
    travesso les fronteres
tan sols el vetust de la línia set
    saltant les muntanyes
que s’apropa frec a frec la vorera
    veuré tota la mar
s’atura i obre les portes
    sobrevolant la terra
al trajecte de tornada a casa
    per dormir al teu llit.

      La set
Lluís Ribes i Portillo

Al pati les washingtònies s’eleven al cel…

Al pati les washingtònies s’eleven al cel
sota la seva ombra la tauleta de marbre blanc
conté els vestigis del poeta enllumenat:

La tassa buida del darrer tallat,
el cendrer que recull el cigarro fumat,
les engrunes del petit entrepà,
i els feliços pardalets esmorçant
entre paraules que es mengen el silenci.

      Al pati les washingtònies s'eleven al cel...

Lluís Ribes i Portillo

 

El poema més bonic del món

El poema més bonic del món, encara s’ha d’escriure.
Potser ho farà un algoritme als seus somnis calents,
o un soldat atrinxerat en l’enèsim conflicte.
Podria ser un ésser blau d’un planeta amb quatre llunes
que es pregunta per què apareix en aquestes línies.
Qui sap, potser un Déu ja cansat escrivint les seves
memòries o aquell poeta que una nit volia ballar
i no va trobar parella als versos d’un bolero.

Seran deu dècimes, un sonet italià o anglès?
Una lira que ressona parets, la silva sense
fi, la sextina impossible o un darrer epitafi?
Versos lliures? Prosa retallada pujant l’Olimp?

El poema més bonic del món, potser el poema que
mai arribarem a llegir.

      El poema més bonic del món...

Lluís Ribes i Portillo