Va de somnis

Va de somnis

El repòs ens emmena moments diaris
dibuixats en tela confessional
a la nostra tendra escorça cerebral.
Són els coneguts somnis i tenim varis:

Aquells per exemple d’inferns sanguinaris
o que ens segresten dintre d’un cos banal
o que ens fan volar per l’espai sideral
o retrobar-nos amb éssers funeraris.

Però n’hi ha un amb una singularitat
que ens allibera del llast fix fet de plom
més enllà del repòs que aquí hem esmentat.

El seu port d’arribada és felicitat
el seu goig llibertat i és el que tothom
anomena el somni que es fa realitat.

      Va de somnis

Lluís Ribes i Portillo

Pera penjada

Pera penjada

Pera penjada, ets claror
davant la mirada immòbil
d’aquell qui jeu al cau dels somnis
dintre cambra xafarot
mentre les parets mormolen:
la fressa de la nevera,
el xeric d’una parella,
l’esvalot d’una sirena.

Pera penjada, ets foscor
i ara la mirada ja orba
tanca tota coneixença
que durant el dia ofega.

      Pera penjada

Lluís Ribes i Portillo

L’escala

Escala Tabakalera - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Escala Tabakalera – Lluís Ribes i Portillo (cc)

L’escala

Graons de tardor
pom carceller de sentits,
puges cap amunt.

      L'escala

Lluís Ribes i Portillo

Aviones de papel

Resclosa de Colomers - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Resclosa de Colomers – Lluís Ribes i Portillo (cc)

Aviones de papel

Es posible doblar
Una hoja de papel
Con esmero
En los puntos indicados

Doblar desdoblar
Volver a doblar
Repetir el pliegue
Varias veces

Hasta alcanzar
La forma deseada
Exhalar aire tibio
Sobre la punta

Finalmente lanzar
Lejos de uno
O sobre un arbusto
Y esperar que vuele

Pero el método
Verdaderamente noble
Es doblar el viento
En los puntos indicados

Doblar desdoblar
Volver a doblar

Lanzar contra
Una hoja de papel

Y no esperar nada

Mario Montalbetti

En mi ciudad algún día

Barri de Barcelona - Lluís Ribes i Portillo (cc)
Barri de Barcelona – Lluís Ribes i Portillo (cc)

En Mi Ciudad Algún Día

Yo viviré algún día
el rojo vino; el aire
de tu recuperada
libertad y saldré
por tus calles cantando
cantando hasta quedarme
sin voz -porque serás
de nuevo y para siempre-
albergue de extranjeros
hospital de los pobres
patria de los valientes
tú, Laye, mi ciudad.

José Agustín Goytisolo

De cara a la mare de Déu d’agost 2017

eriste_gran_lluis_ribes_portillo
Gran Ariste – Lluís Ribes i Portillo (cc)

 

Demà la Mare

celebra el Sant.

Avui hi som

per saber-nos tots germans

sense fronteres de generació o llinatge.

Ara, avui i demà, desig i sort.

I anem!

Anem enllà amb somrís;

que ens acompanyi una alegria fonda,

per tot el que és viscut

i el que és donat.

Que és molt i bo,

i és prou, malgrat ser sempre afany

– que deia el poeta.

El camí fet, allò trobat,

i els éssers que a l’encontre ens han vingut,

per compartir llocs i moments,

dies i nits,

llum i més llum.

Danses i cants i vents i quietud.

La música incessant de les esferes,

el solc dún sentiment inexhaurible:

Gratitud.

Víctor Obiols, 14 d’agost de 2017

Gràcies per la teva genorisitat per dedicar-me’l

Cantussol de l’eremita

Navegues per cova del teu bassol
i mentre el rellotge es buida d’arena
cada cop s’enfonsa més la carena
per sota l’aigua d’aquest cantussol.

La son cau i t’enlaires com mussol
somiant amb la mulata sirena
de mirada marbre i de cuir morena
per endur-te-la més enllà del tossol.

Embruixat de sa cua d’escarlata
seduït copses el cos d’adamita
tot gustant el seu bes de xocolata.

Però com gotes a l’estalagmita
el somni romp sobre la calç i esclata
vessant d’aquell que tu ets: un eremita.

Lluís Ribes i Portillo

      Cantussol de l'eremita

Ter

Ter

Tu antic que t’estampes a la frontera on poeta escriu els últims versos de tot plegat. Tu que portes aigües d’altres i ja arribes a la calma morta, existeix tot un camí fins al teu començ per saber del teu perquè. I estirant d’estaca, l’excursió comença entre camps, turonets, poblets i castells que vigilen passes alhora que el teu cos generós com grossa del barri és plata sota núvols que sostenen cels. Quanta experiència arrossegues.

I d’aquest cel la llum es desprén del dia als barris de ciutat i prop de freàtica humitat flameja la passió sobre cementiris d’amants. Serà l’amor tot amagatall de la mort? Potser és pregunta primerenca quan en aquestes alçades tu, més viu que mai, tens tanta força com cent mil cavalls per moure extenses jornades transformadores d’energia a capital lluny de les butxaques dels bracers.

Però aquesta força és retinguda per una de més titànica si cal; tres gegants que les dinasties més antigues fosques i masòniques aixecaren com catxalots que emergeixen cap atzur entre congostes terres per retenir-te, convertir-te en esclau de Demèter. I Només quan aquests formigons cetacis expiren, t’alliberes en un orgasme d’escuma somni de bandoler per deixar de ser pirata fantasma a les llongues serres.

La follia s’estableix al seny com boira que emergeix de les cendres on alosa és la barca de Caront navegant entre aigües grises. Tan sols llum d’un far de versos blaus desvesteix bruma i apareix plana amagada, plana del romàntic, dels estels estelats i paraules vives que ressonen al fons dels cims d’aquest teatre per on transcorres tortuós avui color xocolata. És un regne on es forjà sota metall de primera alba i quatre raigs de sang un sentit lluny de mitja lluna i més enllà del descans de l’heroi tu continues al costat del vestigi; paral·leles fèrriques a punt de fuga portadores de pedra negra.

Les urbs deixen d’existir i arrels dels boscos on cucs que habitaran la pols de l’origen engrapen camí, perdent-te sense alè als pregons de la fondalada, mentre fullatge construeix un call entre les seves branques poblades de rosada que ofeguen raó. Dos sobtats corsers apareixen; el blanc i el negre. Quin color triar? Pírrica decisió! la partida sempre té el mateix final, escac i mat.

Orèades del bosc enfurismen i lluny d’elles vessant abaix se’t retroba, ara ja cristal·lí sense ganyada de civilització i deixant les darreres set cases t’enfiles per estret de pics on rau gèlid repte pagà. Ets prim, pur i verge saltant amb goig entre llosa i llosa. A darrera vall d’aquell indret, atracció invernal dels mortals, la calma morta es contempla lluny i per un forat de la marrana emergeixes. Per què? Del fons de les foscors més profundes a sota de l’infern una veu respon: Perquè broti el poema.

      Ter

 

Lluís Ribes i Portillo

L’amant fidel

Ets l’estimat més discret
t’amagues de les converses
i a les marees adverses
m’enfilo al teu ganivet
on em fas un tall ben net
suporant l’amargor,
nova ganyada d’enyor.
Oh solitud a la nit
que m’aferra sobre el llit
i amanyaga el meu dolor.

      L'amant fidel

Lluís Ribes i Portillo

Revetlla

Tornant del ball del meu oblit
el temps retens
i amb aquell esguard exquisit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.
No parem en tot el festeig
sota tonada
de l’orquestra i el seu solfeig.
La nit tornada
tot junts enfilem pel passeig
d’aquell pretèrit diluït.
Amb què em sorprens?
Ta reconquesta al cobrellit
el cos encens
ballant sobre mon cor colpit.

      Revetlla

Lluís Ribes i Portillo

Somia

Aquell qui no parla
pensa i aquell que no parla
ni pensa, somia.

      Somia

Lluís Ribes i Portillo

Oh Gat!

Gat! Gat! Cos enlluernat
A la nit del taulat,
Quina mà o ull immortal
Pot fer aquest ser astral?

Quins urbans i pregons cels
Van encendre els teus anhels?
I esprit que abdicà del floc
I la mà que arrapà el foc?

Quina esquena, i quin amor
Trenà tendons del teu cor?
I als teus primerencs batecs,
Quins braus dits? Quins peus rebecs?

La farga del teu cervell?
La cadena i el martell?
Quin bloc d’acer? Quina por
D’autor creà tal temor?

Quan els estels travessaven
El cel i l’humitejaven,
Ell veient l’obra gojà?
Del famós tigre ets germà?

Gat! Gat! Cos enlluernat
A la nit del taulat,
Quina mà o ull immortal
Pot fer aquest ser brutal?

      Oh Gat!

Adaptació del poema The Tyger de W. Blake – Lluís Ribes i Portillo

Vida és lluna sense sol

Vida és lluna sense sol
un sol que no té matí
un rellotge sense l’hora
ombra que no pot dormir
sobre l’andana esgotada
parada de Rodalies
on el tren no arribarà
i l’humà sense destí
contemplant la via morta
perd trajecte al paradís.
Vida és corrent sense llum
la llum que no té París
petons sense llavis ni pell
i cor que fa buit al pit
com el sexe solitari
de l’alumne sense rima
que no guarda cap silenci
als versos sense sentit
amb cap oient disposat
a sentir-ho al bar Pastís.
Vida és un mar sense onades
onades sense morir
a les platges ensucrades
dels vents que no despentinen
els núvols absents del cel
que ploren mesquí verí
d’aquell record amagat
al fons d’un blanc passadís
on vas tancar ulls i cor
i deixares de patir.
Vida és la cerca constant
una cerca del judici
que des de la teva absència
mai no ha tornat a existir.

      Vida és lluna sense sol

 

Lluís Ribes i Portillo

Assegut a la barra

Mai veuràs noia
sola al bar de la nit.
Només vestigi.

      Assegut a la barra

Lluís Ribes i Portillo